El Cap d’Any obri una etapa que es vol diferent del temps que tot just ha acabat ara mateix. La llengua popular ha refet algunes venerables paraules llatines, com «annum novum», i les ha transformat en una síntesi com Ninou, una forma viva en alguns llocs del nord valencià, amb el desig de fer del principi de l’any un esdeveniment casolà, de família, que no tem l’aventura que comença amb el rosari dels dies i nits que aniran venint, ens agraden o no.
També, a més dels usos lingüístics, l’organització del temps, de l’any, ha canviat, de tal manera que els nostres models de calendari procedeixen dels jueus i dels romans. Els jueus barrejaven l’any lunar amb alguns elements del solar. Més encara, el principi de l’any també tenia una doble referència. Una era la de les collites de tardor, el més de tisrí, de tal manera que el seu primer dia és el Cap d’Any del judaisme actual, que tindria un caràcter civil, econòmic. L’altra referència es fonamenta en un fet històric: l’eixida d’Egipte, el pas alliberador de Déu, és a dir, la Pasqua. La primavera, entre març i abril, correspon al mes de nissan. L’any, en este cas, tindria un sentit litúrgic. La connexió amb la Pasqua cristiana és evident, també pel seu sentit històric referent a la passió, mort i resurrecció de Jesucrist.
El model de calendari procedent de l’antiga Roma, va començar per ser de deu mesos, el primer dels quals era març, dedicat al déu Mart, i el darrer, desembre. Els noms actuals dels quatre mesos últims de l’any, evoquen aquella numeració antiga, per exemple, setembre és el que fa set. Posteriorment s’hi afegiren els mesos de gener i febrer. El gener va ser dedicat a Janus, el déu de les portes i els començaments, i el dia primer va marcar l’inici de l’any nou. Febrer tenia relació amb unes festes de purificació i d’ofrenes expiatòries, les «februa». La reforma feta per Juli Cèsar va completar el calendari que actualment utilitzem amb els mesos de juliol i agost, respectivament dedicats a Juli Cèsar i a August.
Una possible lectura dels esmentats models, el basat en la naturalesa, en el cicle de les collites, i el fonamentat en un fet històric del poble hebreu, expressen també la tensió entre la naturalesa, com a necessitat imposada a l’home, i la història, fruit de la lliure acció humana. Mentre la naturalesa i les collites ens parlen de repetició del passat, la història ens introduïx en la memòria, expressió de llibertat. En definitiva, la convergència dels dos models mostren la complexitat de la condició humana, sempre tibant entre la necessitat i la llibertat.
En la història valenciana també trobem adaptacions del calendari, algunes en vigor durant segles, com és la reforma del rei Pere el Cerimoniós, que en 1350 va canviar el principi de l’any civil del dia 25 de març, festa de l’Encarnació, al dia de Nadal, tal com apareix en la col·lecció legislativa dels Furs de València, amb els documents datats «a Nativitate Domini», des de l’esmentat any. Una de tantes propostes, com s’han fet al llarg de la història, per a intentar el control del temps, sense cap possibilitat de canviar la seua innata mutabilitat.
La celebració de l’Any Nou és un dels rituals més antics de tota la història. El futur era sinònim de perill i una forma de conjurar-lo era seguir amb la repetició del passat. Poder entrar en el futur com un retorn al passat era la condició necessària per a assegurar la supervivència del grup. D’alguna manera la celebració de l’Any Nou tenia un sentit de recreació del món, amb la convicció que tot seguiria igual, estable, sense que els fonaments de l’univers perderen la seua fortalesa i permanent seguretat.
Hui en dia, en canvi, la cultura més estesa ha entronitzat el present, l’actualisme, amb una gran càrrega de menyspreu pel passat, fins i tot el més immediat, de la tradició i de qualsevol contextualització històrica. El futur, a més, no interessa, segons la percepció de ser pura incògnita, un obscur túnel d’incerteses i dubtes. Encara que siga contracorrent, sempre serà útil saber que «qui dia passa, l’any empeny».
