Les pàgines en blanc d’un llibre, sense els camins de les ratlles dels vells quaderns escolars, de moment no inviten ni a escriure ni a la lectura. Hi torna a aparéixer la por al full en blanc, que és un anunci del futur inconegut, batut per les tempestes de la vida. El paisatge en blanc encara no ha marcat cap senda ni cap arbre ni cap casa on arrecerar-se quan l’oratge advers amenaça, tot i saber que al fons de l’esperit hi ha alguna esperança de poder dibuixar tot allò que ara és tan sols un indefinit projecte, que no hi ha cap determinisme ni fatalisme que ens estalvie de començar el camí. I, a més, també caldrà passar del silenci a la paraula, escoltar tot el que va arribant de les marees de l’existència i convertir-lo en paraula. I caldrà també passar dels apunts del diari íntim a la crònica, i més enllà endinsar-se en el procés històric, en la visió futura del conjunt.
Com és acostumat ens agradaria saber el final de la narració, com en les novel·les tancades, amb la seguretat, com en Dickens, de poder estalviar-nos qualsevol incertesa. Espontàniament no desitgem que la trama acabe de forma oberta, com si nosaltres haguérem de ser els continuadors de les vides inventades. Ens torba la por al futur, tot i saber que sense ell ens faltaria un peça essencial de la nostra existència.
O les novel·les de misteri, on no descobrirem cap revelació sorprenent que pot capgirar els fonaments del món, de la societat, com tants llibres ens ho han anunciat, com si entre les seues pàgines s’amagaren uns poderosos secrets, que si són desvetlats, poden destruir tot allò que ens ha preparat per a la navegació fins i tot en els mars més tempestuosos. Tots els camins ja ha estan trepitjats i ja no ens esglaia ni l’inventat llibre d’Aristòtil, tan perillós en mans d’un fanàtic, tot i que s’adorne amb l’encisador títol de El nom de la rosa.
Tot el que és humà, al cap i a la fi, descobreix la seua veritat amagada, el rostre sense les màscares de la respectabilitat o dels convencionalismes socials. El que s’ha dit en la foscor, serà algun dia descobert. No n’hi ha, de secrets, entre els humans, tret de l’admiració, sorpresa o decepció que produeixen certes conductes de nosaltres mateixos o dels companys del camí de la vida, tossudament reiterades, tot i la seua mesquinesa, que semblen tan noves i que en realitat són còpies o reedicions d’altres conductes ja conegudes des que el món és món.
El que ens pot canviar és mirar el món d’una manera nova, sense les ulleres brutes per la rutina o pel desànim. El món, aparentment, pareixerà el mateix, però «tampoc jo sóc el mateix, ni tinc els mateixos ulls», com va escriure Joan M. Monjo, en contemplar una volta més els paisatges familiars. Com també va deixar escrit Manel Garcia Grau, un altre poeta desaparegut massa prompte, «els meus ulls han tornat a mirar les platges desertes de setembre», com un presagi de la dificultat del camí, però també amb la invitació al compromís amb l’existència, perquè «recorda sempre que un dia t’és atorgat una sola vegada». Viure l’instant, que ja no és aquell tòpic literari tan desgastat per l’abús, sinó la invitació a ser conscient de l’encontre entre l’espai i el temps, com l’escenari on fruir el do rebut, com qui admira un tresor trobat entre els matolls tantes voltes trepitjats per ser insignificants, sense cap valor al mercat del món. Més encara si entrem en la força alliberadora del símbol, que ens anima a reconéixer que més enllà de la insuficiència de la realitat hi ha una plenitud, molt sovint ni tan sols somniada.
Primer vindran els fulls solts de cada dia, on anirem escrivint tota classe de paraules, però un dia caldrà escriure els darrers mots abans de tancar el quadern. La mà tremolosa deixarà a un costat la ploma, cansada d’un camí tan llarg i costerut, i guardarà el gastat quadern en el prestatge, amb els companys dels anys anteriors. Si l’escriptura ha sigut fraterna i ha ajudat a distingir entre la llum de la veritat i la falsedat de la foscor, el llibre de la història passarà fulla i el silenci obrirà pas a la memòria.
