Com cada any, la festa de sant Antoni convoca el regne animal, amb l’actual abundància de mascotes domèstiques, per a ser beneït. Com és habitual entre els folkloristes i etnòlegs, cal atribuir tal costum a alguna festa o cerimònia com més antiga millor, si és possible de procedència romana republicana millor que imperial. A continuació s’hi fa el corresponent enllaç amb la tradició cristiana i amb referència a una tal divinitat Cònsua, protectora dels animals, o la coronació dels burros davant l’altar de Júpiter, a principis de gener. Sant Antoni, sense saber-ho ell, va arreplegar estos divinals oficis. El problema és que la popularitat del sant es va fer tan immensa que gremis de diversos treballs, pobles i viles, malalts de lepra i d’un immens catàleg de malalties, s’hi acolliren a la seua protecció. Com en una excavació arqueològica els estrats van anar recobrint la part més antiga, és a dir, la mateixa vida i personalitat d’aquell sant home, de tal manera que entre l’estrat primigeni i el darrer, el de les mascotes, s’ha fet una transformació tan gran de la realitat històrica que ara és quasi impossible destriar entre la biografia del sant i les llegendes que l’han recobert durant segles.
San Antoni va viure durant la segona meitat del segle III i la primera del IV. Una gran figura contemporània, el bisbe Atanasi d’Alexandria, a l’Egipte, va escriure una vida d’Antoni, que va ser tot un èxit editorial, tant en grec com en llatí. Antoni viu en una època que ja no és de persecució i martiri dels cristians, tret d’algun episodi aïllat. Ser cristià en l’imperi romà és tot un senyal de prestigi i molts, sense cap interès religiós, s’hi apunten. En alguns llocs perifèrics, com Egipte, hi ha una reacció contra este cristianisme acomodatici amb la pràctica d’un radicalisme evangèlic. El cas d’Antoni és dels més importants i coneguts, entre altres raons perquè la seua vida solitària al desert va atraure molts seguidors, de tal manera que és un dels iniciadors de la vida eremítica, una de les fases del monaquisme. La seua vida de pregària, soledat i treball manual, el van marcar profundament en la seua llarga existència, sense perdre la connexió amb la comunitat cristiana, sobretot en moments de prova martirial o d’heretgies. Durant molts anys va ser afligit per temptacions del dimoni, és a dir, pels dubtes sobre la seua opció fonamental de renunciar a tot el que el món valora.
Les vides de sant Antoni han posat de relleu, des de la primera d’Atanasi, l’escomesa demoníaca amb unes descripcions tan esgarrifoses que sempre ha impressionat als lectors i devots. La pintura ha fet algunes versions de les temptacions del sant que figuren entre les obres més estranyes de l’art universal, com és el de cas de Hieronymus Bosch. Les projeccions del subconscient farien les delícies del doctor Freud. També la literatura s’hi ha afegit, com La Tentation de saint Antoine, de Gustave Flaubert, un poema filosòfic en prosa, en forma dramàtica o teatral, ja ben allunyat d’allò que va viure el sant.
Les llegendes han triomfat sobre la realitat històrica i han generat, no sols en el context de la cultura agrària, festes, danses, teatre, música i dolços, com les coquetes o el pa benet, fins i tot curses de cavalls. Els refranys, la toponímia, els retaules populars de taulells, entre altres mostres de devoció al sant. Entre tantes manifestacions devocionals en els nostres pobles valencians, la protecció de la salut dels animals, tan importants en l’agricultura, s’ha basat en llegendes com la curació d’un porquet que havia nascut sense peus, i per això mateix la freqüent ofrena d’estes exquisides parts per a menjar. En un costum ben conegut i documentat, un porc, alimentat per tot el poble, era rifat per socórrer malalts o pobres, de tal manera que una congregació religiosa, ja extingida, acollia els malats de lepra, designada com «el foc de sant Antoni», que anunciaven la seua presència amb una campaneta, com apareix en alguna imatge del sant. Curiosament també els forners, com a Gandia, tenien la seua festa gremial el dia de sant Antoni.
L’altra expressió de la devoció al sant són les fogueres de la vespra de la festa, algunes humils, d’altres com la de Canals d’unes dimensions ben grans. En altres temps, l’ermita de Sant Antoni, a Gandia, acollia una popular festa, encara present en el porrat, entre altres activitats, de Benirredrà. En les nits de l’hivern, el foc, a més d’escalfar i il·luminar, va acompanyat de la contundència de la carn i els embotits i del bon vi, com una conjuració comunitària contra l’oratge inclement.
Enguany sant Antoni ve carregat amb molt de patiment, mentre el fred de la pandèmia fa estremir els cossos i els esperits. Com ens agradaria que les fogueres –foc contra la gelor i la foscor- ens despullaren de tantes inconsistents suficiències i tornàrem ingènuament a cridar, com els nostres avantpassats, Vítol i vítol a sant Antoni! Un crit en memòria de tants sofrents anònims, que ja no tenen una campaneta per a avisar de la seua presència i encara esperen l’afecte de la nostra solidaritat.
