L’absència enguany de les festes de carnaval permet, com en un laboratori etnològic, la percepció més clara i distinta de la festa «on tot s’hi val», com recorda el refrany, i la seua relació amb la quaresma cristiana, és a dir, el temps de preparació de la Pasqua. Des de ben antic la quaresma, i fins i tot les tres setmanes anteriors, van ser un temps de penitència i dejuni, com era acostumat en èpoques ben remotes entre els pobles semites, de tal manera que l’abstenció total o parcial de menjar i beure encara és una pràctica habitual, a més dels cristians, en els jueus i els musulmans.
En el judaisme l’abstenció del menjar és un signe de penediment o de dol, però també d’expiació del pecat. Els dejunis principals commemoren la destrucció del Primer i del Segon Temples o altres tragèdies, com l’exili a Babilònia, mentre el Iom Kipur és el dia de l’Expiació.
En el cas de l’Islam, és més conegut el mes de ramadà, el nové del calendari. El dejuni total s’hi fa de sol a sol, mentre a la nit, en dos moments s’hi pot menjar. El dejuni, a més del seu caràcter personal, té un profund sentit comunitari, i per això va unit, al final del mes, a l’almoina als pobres.
En el cristianisme, el dejuni està vinculat als quaranta dies que Jesús el va practicar al desert i té el sentit de preparació per a l’arribada del Regne de Déu. És per això que els diumenges no s´hi practica per ser el dia de la Resurrecció.
El llatí el tenim tan injectat en la nostra llengua i cultura de tal manera, que ens ajuda a entendre el significat de paraules com carnestoltes o carnaval. En tots dos casos, els verbs que apareixen volen dir simplement suprimir o llevar la carn, especialment difícil en els pobles de pastors, dependents dels productes alimentaris procedents del ramat. En els dies anteriors a l’inici de la quaresma, el dimecres de cendra, va aparéixer la festa de carnaval, per contrast amb el rigor penitencial del temps que anava a començar. La música, el ball, la literatura o la pintura han fet d’esta festa un referent quasi internacional, que ja no té cap relació amb la quaresma i, en conseqüència, és una celebració autònoma, amb característiques ben diferents dels carnavals alemanys o italians, encara en temps d’hivern, i els de l’hemisferi austral, en ple estiu.
La festa clàssica de carnaval unia l’excés del menjar i beure, amb la disfressa. Era el temps d’assumir conductes ben diferents de les habituals, ben expressades pels canvis en el vestir o en l’ocultació del rostre. En alguns llocs, com els pobles dedicats a la ramaderia, els caps dels festers portaven elements dels animals, com un ball del tòtem de la tribu, del grup. Les màscares, com les artístiques venecianes, amagaven la realitat personal, com permetent una vida alternativa, sense els lligams morals assumits normalment per la col·lectivitat. A hores d’ara, les mascaretes imposades per la pandèmia ja no oculten la pròpia personalitat, sinó que en subratllen la preocupació, la incertesa o la por.
Les societats urbanes, tan allunyades de l’agricultura i la ramaderia, han modificat profundament el seu sistema alimentari, fins a l’extrem de rebutjar la carn i practicar dietes que poden anar més enllà del rigor d’aquells dejunis dels nostres avantpassats, tan exigents que per a qualificar alguna cosa o situació molt difícil o pesant, s’hi referien amb la popular dita «açò és més llarg que la quaresma». Aquell sentit originari del carnaval, en conseqüència, actualment s’ha perdut del tot, mentre els dejunis units més íntimament al sentit religiós han guanyat en significació i en compromís pels més pobres i marginats.
En definitiva, quan els símbols necessiten molta explicació és que han perdut tota o una part de la seua capacitat de significar. En este sentit van apareixent noves formes de dejuni que no sols afecten al menjar o beure, sinó a altres necessitats, autèntiques o imposades pel sistema econòmic, que tenen relació amb el problema de la fam en una part ben important de la humanitat, amb el respecte als bens comuns, al consumisme, a la naturalesa o a la superació de certes addiccions que pertorben l’equilibri personal i comunitari. S’hi tracta, per dir-ho ràpidament, de reconéixer la fragilitat de la condició humana i d’obrir-li noves perspectives d’enfortiment.
