Un altra vegada la realitat imponderable d’una mort amiga em colpeja l’esperit. El traspàs del doctor Tomàs Ortí Darás, company d’aquells anys viscuts en l’antic Hospital Francesc de Borja de Gandia, em mou a escriure estes línies dedicades al seu record i a l’enaltiment del treball que realitzava vorejant l’anonimat, ja que ell no tractava directament els pacients, sinó que els diagnosticava a través del microscopi.
A gener de l’any 1979 m’hi vaig incorporar com el nou cirurgià d’aquell hospital, oficialment nomenat Institució Sanitaria Mixta, que havia sigut inaugurat el setembre de 1973, el qual tenia sols seixanta-huit llits però s’hi atenien tot tipus d’urgències mèdiques i quirúrgiques, s’hi realitzaven parts i s’hi feien intervencions quirúrgiques de traumatologia, cirurgia, ginecologia i urologia, ja que disposava de quiròfans, paritoris i els servicis centrals de radiologia i de laboratori, a més a més de la imprescindible xarxa de personal administratiu i sanitari.
Quan jo hi vaig arribar, l’staff mèdic hospitalari estava format per una vintena d’especialistes de les diverses disciplines mèdiques. Cadascun d’ells tenia una edat diferent, un distint tarannà personal, provenien de diferents llocs on s’havien format de manera desigual. Tots confluïren en aquell diminut hospital per a començar des de zero, de segur que amb tot l’interés i la il·lusió i, a pesar d’haver de treballar enmig de les impotències tecnològiques de l’època, afirme, una vegada més, que tots aquells especialistes feren, durant aquells anys inicials, una digníssima atenció hospitalària, no sempre ben coneguda ni reconeguda i que caldria, en justícia, considerar. Algú hauria d’escriure la intrahistòria d’aquells primers anys del Francesc de Borja de Gandia per a fer-ho.
Quan em vaig integrar en este equip de professionals, jo no coneixia a quasi ningú d’ells, i entre totes les virtuts humanes i professionals que hi vaig anar aprenent que tenien, destacava, per a mi, la qualitat científica del doctor Tomás Ortí.
Tomás era el cap del Laboratori d’Anàlisis Clíniques, però sabia de tot més enllà del que era la responsabilitat directa de la seua especialitat: la microbiologia, l’hematologia, l’anatomia patològica, i fou, a més a més, el primer en endinsar-se en el territori de la informàtica i dels ordinadors.
Tot el seu coneixement és manifestà proverbial quan es feu l’ampliació al nou hospital, en el qual es quadruplicà el nombre de llits, s’incrementaren les instal·lacions dels serveis centrals, i augmentà per sis el personal sanitari i no sanitari. Francisco Martinez Grau era, aleshores, el director de l’hospital i el responsable de la planificació del nou Francesc de Borja, i recorda com el doctor Ortí es posà al capdavant de la selecció i demanda de tot el nou equipament de diagnòstic necessari per a aquella nova i gran instal·lació hospitalària, i que es va encarregar, personalment, de supervisar-ne el muntatge i va procedir al calibratge dels nous aparells de diagnòstic. Recorda Martínez Grau com estrenaren en aquell nou hospital un multianalitzador que aconseguia obtenir resultats de múltiples paràmetres i que encara no tenien alguns dels grans hospitals valencians. Ortí informatitzà el laboratori, va introduir l’ús dels ordinadors. Tomàs era un científic racional, però també era un metge que coneixia la fisiologia, la patologia i la malaltia, i que sempre estava disposat a atendre les consultes que li fèiem els especialistes per a escoltar els seus raonaments i ajustar les dades analítiques que ell havia obtingut en la simptomatologia, de vegades inclassificable, d’alguns dels nostres pacients. Diu Martínez, emprant una frase actual, que el doctor Ortí era un «valor afegit» mèdic i jo, personalment, puc donar fe d’això.
A meitat dels huitanta, els doctors de la Clínica Dexeus de Barcelona, Fernández Cid i Lopez Marín preconitzaven la importància de la citologia per a l’estudi dels tumors de la mama. També a Montpeller, el meu mestre, el professor Jean Louis Lamarque, la defensava i d’ell vaig escoltar per primera vegada el concepte de PAAF (punció aspiració amb agulla fina). Vaig parlar amb Tomás Ortí i li vaig dir que per a mi era essencial l’estudi citopatològic de les puncions que volia fer sobre tumoracions amb les quals jo volia estalviar moltes de les operacions que, aleshores, estàvem fent. Ell em va dir que no tenia experiència en la tècnica. Tres mesos després em va dir que començarà a lliurar-li mostres de puncions. Durant els anys següents analitzà centenars de puncions que jo feia en la meua consulta i ell analitzava en la seua. No errà mai un diagnòstic. Aquelles puncions eren molt agraïdes, sobretot en el cas dels quists, ja que venien a la consulta dones aterrades perquè s’havien notat una protuberància al pit en una època en la qual les dones morien per un càncer de mama. Llavors, amb una simple xeringa buidaves aquell tumor i la pacient, d’immediat, ja no se’l notava i després el doctor Ortí, amb el seu microscopi, me’n confirmava la benignitat. Anys de relació professional estreta!
Julián Díaz, l’actual cap del Laboratori d’Anàlisis Clínics del modern Hospital Francesc de Borja, situant en Sancho Llop, va escriure, dimarts passat en les pàgines d’este diari una emotiva carta dedicada al doctor Tomás Ortí, en la qual recordava els anys que havien treballat junts i com va ser la presencia de don Tomás, com ell l’anomena, el que el va decidir a quedar-se a Gandia. Diu Díaz que coneixia les publicacions de Tomás Ortí en revistes internacionals (Clinical Chemistry), les quals, aleshores, estaven a l’abast de pocs metges espanyols i li va impactar el gran ambient professional, quasi familiar, que el doctor Ortí havia creat entre el personal, ja molt nombrós, del seu laboratori. A tots els coneixements mèdics, que jo ja els he esmentat abans, Julián Díaz, afegia en la seua carta la seua habilitat en la gestió sanitària i que encara ell gasta hui els programes instaurats per Tomás Ortí per el càlcul de les unitats relatives de valor per al Sistema d’Informació Econòmica de la Conselleria de Sanitat. Diaz recorda a Ortí com al cap al qui acudir davant de qualsevol problema, perquè sempre es posava al capdavant per a tirar del carro. Recorda que Ortí tenia habilitat per a arreglar elèctrodes, microscopis, ordenadors, tot el que fora precís, perquè les anàlisis demanats als pacients estigueren en temps i forma en mans dels metges, amb altíssima qualitat semiològica i metrològica. Julian Díaz parla de generositat, tolerància, honestedat, respecte, sinceritat, educació quan es refereix a Tomás Ortí.
La figura de Tomàs va íntimament lligada a la seua dona, Ana Martín Estruch, companya de treball en el laboratori, una parella exemplar, units pel matrimoni, pels fills que tingueren i per una professió que adoraven. La parella de Tomàs i Ana era tendra, envejable. L’altre dia, quan parlava amb ella per mostrar-li el nostre condol, ens va contar que mai l’havia vist enfadat, que era una persona molt senzilla i que no tenia hores per a tornar a les vesprades a l’hospital perquè alguna cosa l’intranquil·litzava. Que l’Hospital era part de la seua vida.
Tomás Ortí, pilar fonamental de l’Hospital Francesc de Borja de Gandia, in memoriam!
