Llig quasi amb estupor, però sense gens de sorpresa, l’article que ha publicat la presidenta del Comité de Gestión de Cítricos (CGS), Inmaculada Sanfeliu, al Semanario Hortofrutícola Valencia Fruits. Només el títol, ja és un avís de la seua declaració de guerra. «Las abejas son ganado que pace en campos ajenos». Hi diu -o ve a dir-nos si llegim una miqueta entre línies- que els apicultors som uns... com ho diré de manera entenedora?... Sí, ja ho tinc; els apicultors venim a ser com uns delinqüents que deixem els nostres ramats d’abelles pasturant en camps que no són nostres i escampant pertot arreu els pinyols dels cítrics i el mal i la decadència de l’economia valenciana.
Ja sabem que, habitualment, el peix gros es menja el més menut; ja sabem que, habitualment, els poderosos es mengen els dèbils, però amb tot això, la prepotència i el menyspreu que aquesta senyora palesa contra els apicultors són coses que ens haurien, si més no, d’indignar. Als apicultors i a tots.
Ella, segons diu, voldria que desaparegueren tots els ruscos de terres valencianes per tal preservar el seu meravellós negoci. Mort el gos, morta la ràbia no? O a grans mals, grans remeis. Si una cosa et molesta, fes-te amb ella, elimina-la. Memorable dita d’aquell entranyable i gran prohom, Al Capone.
I és que aquesta dona, agosarada com sembla, arriba més lluny que ningú en els seus propòsits que gairebé podríem qualificar de criminals. Ens diu que caldria autoritzar tractaments insecticides (eufemisme de verins) en època de floració per tal de matar tots els insectes pol·linitzadors que s’acosten als horts de tarongers híbrids. Vaja, i parlant clar, que no hi quede ni el pollegó.
Potser a ella no li importen gens ni mica ni la mel de taronger ni l’apicultura valenciana, i sempre, si t’agrada la mel, podrem tirar-ne mà de la de Xina o de Sud-Amèrica, però tal volta -dic jo- resulta que les abelles són uns animals molts valuosos i necessaris per a d’altres sectors de l’agricultura, com ara els alvocats o les taronges Navel. I tant i tants productes del nostre sofert ecosistema.
Sí, ja sabem que el sector que representa la Sra. Sanfeliu és ben fort i guaixat, com també sabem que nosaltres, els apicultors, som els pobres de la pel·lícula. No obstant això, pensem que amb acords i negociacions es poden solucionar molts problemes sense haver d’arribar al nivell barroer de traure la navaixa. Perquè al capdavall, la Llei de la «pinyolà» (ja antiga, per cert), no és més que això, traure la navaixa per tal d’acabar definitivament amb l’apicultura valenciana. I de passada, amb la mel de taronger i amb totes les abelles, eixos perversos paràsits que produeixen pinyols en les precioses butxaques de certes persones.
El Pla de Viabilitat que ha presentat el sector apícola (un «plan disparatado», segons la presidenta del CGC) seria una bona solució per tal d’evitar la desaparició de l’apicultura valenciana i, a més a més, amb la seua proposta de controlar l’ús dels productes fitosanitaris, contribuiríem a propiciar un món més saludable i ecològic. «Ecològic». Potser la Sra. Sanfeliu no coneix el significat d’aquesta enigmàtica paraula, però tinc una mala notícia per a ella, el món del futur serà més ecològic, o no serà; i sense les abelles no hi haurà ni ecologia ni vida en aquest sofert planeta.
