babel

La llengua materna és el patrimoni immaterial més preuat que hom té. Eixa efervescència primigènia dels primers records de la infantessa va adquirir forma, precisament, amb els mots que conformen eixe idioma vernacle que serà vehicular al llarg de tota la nostra existència, i que retindrem llargament i acurada malgrat les vicissituds d’una vida que ens puga dur lluny del mateix. Per aquesta raó, cal preservar la nostra llengua i no permetre el seu enderroc en pos d’altres formes forànies quasi sempre imposades per una administració centralista o pel producte d’una història malcriada dominada dessota les mans d’aquells que, mitjançant l’extinció d’una llengua, han volgut aconseguir l’extinció d’un poble. Nosaltres, per exemple, ho hem viscut en les nostres carns a través d’aquells denigrants decrets de Nova Planta que varen pretendre l’aniquilació total d’una herència rebuda i que, com a custodis de la mateixa, finalment no consentírem. Quan se creia morta, precisament, aparegué la Renaixença i ens demostrà que mai mor allò que s’esguarda, i la llengua, s’esguarda de dues maneres; a través de la lletra i de la parla. Aquesta guerra no ha acabat, contínuament som testimonis del menyspreu que se li fa a una llengua que per a molts ha quedat minoritzada i que, a banda, li pengen gratuïtament discursos polítics, essent la llengua, en essència, vehicle d’unió i no pas de secessió. Al remat, la situació que vivim és fruit del mirall d’una societat manipulada i controlada sense arguments de pes que prefereixen, davant de la realitat, la invenció fantasiosa de normes que defensen, per exemple, la historicitat de pseudoidiomes amputats sense cap base raonable abans d’acceptar una realitat unitària i cohesionada respecte a tots els territoris que compartim un passat en comú atzarosament derruït en èpoques de (re)conquestes forçoses i expulsions xenòfobes davant d’un regne que, si tingué la puixança que va tenir, fou pels espolis americans i no pas per l’abastiment propi.

De les 7.000 llengües reconegudes que hi ha actualment, a finals del segle XXI desapareixeran la meitat. Açò és alarmant, perquè com us he comentat més amunt, cadascuna de les llengües són un patrimoni immaterial que cal preservar. La nostra pertany a la branca indoeuropea. A banda, també tenim les sinotibetanes, les ameríndies, les afroasiàtiques com l’àrab i l’hebreu, per exemple. Les bantu com el suahili, les uroaltaiques com el turc, l’hongarès o el fines, les dravídiques i les austroasiàtiques com el jemer. En Papua Nova Guinea, sense anar més lluny, hi ha 750 dialectes que conformen el 25% de la totalitat de llengües del món. A l’ Índia 1.500, al Congo 227, en Etiòpia 80 i a Xina 50, per exemple. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) té com a llengües oficials l’anglés, el francés, el xinés, el rus, el castellà i l’àrab. Altres organitzacions importants, com els Jocs Olímpics o l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, tenen l’anglés i el francés. L’anglés, per exemple, és la llengua oficial en 50 països mentre que el francés ho és en 34, aixoplugats respectivament pel British Council i per l’Organització Internacional Francòfona. Pels interessos del xinés velarà l’Institut Confuci mentre que del català ho serà l’Institut Ramon Llull, amb la seua directora, Iolanda Batallé, a qui vaig tenir el plaer de mostrar-li el nostre Palau Ducal dels Borja abans d’aquests temps pandèmics.

La llengua, com us deia al primer paràgraf, més que unir ha desarrelat les relacions humanes i en tenim, de conflictes, arreu del món, com per exemple el que nosaltres patim o allò que ocorre amb el rus a l’est d’Ucraïna, amb l’anglés a Camerun o amb la llengua uiguressa a la Xina. Un dels mites més antics ja ens mostra la primera rebel·lió idiomàtica i la creació imaginària de les llengües a través de la Torre de Babel; una construcció llegendària que podem escorcollar al llibre del Gènesi de l’Antic Testament i en el qual diu que Nimrob, governant de Babilònia, per tal de clamar venjança pel Diluvi Universal va manar construir una torre que arribés al mateix cel i així disparar-li fletxes directament a Déu. Aquest, com a revenja, va confondre la llengua dels babilonis, tot inventant cadascuna de les varietats lingüístiques. Babel, ve de la paraula hebrea «balal», que significa «confusió». Se pensa que la base històrica de la torre -que no de l’origen de les llengües, naturalment- és la de la torre de Etemenaki, manada construir per Nabucodonosor I i que estava formada per set terrasses a mode de «mastaba» i que en la seua part superior tenia un temple dedicat al déu Marduk, fill d’Ea, el vent. Beneït sincretisme religiós, veritat?

En conclusió, allò que hem treure avui, dia de la llengua materna, és precisament eixa associació: la de llengua i mare. Totes dues conformen la nostra existència, la nostra raó de ser que cal atendre i preservar. Açò únicament se pot aconseguir amb la seua dignificació, i el camí per accedir a aquesta via és l’estima, però l’estima vertadera parlada i escrita. D’estimar per estimar mai s’ha arribat massa lluny, que no s’oblide.

Suscríbete para seguir leyendo