Un passeig per la ciutat sempre possibilita l’encontre amb els amics i coneguts, encara quer siga una breu salutació o unes frases de consuetud. Massa sovint no arribem a reconéixer uns amics que ens acompanyen cada dia i sense paraules ens envien els seus missatges de pau i serenor. Estos amics quasi ignorats són els arbres.

Les oliveres tenen una intensa seducció per als pobles mediterranis. Són com la seua carta de presentació: llarga vida, valents en l’adversitat, condecorats per les seues ferides del combat de la vida, però sempre disposades a donar el seu fruit, aliment i oli generós. A la ciutat n’hi ha algunes, indiferents a la velocitat dels cotxes i als distrets vianants. Ara ja no tenen els humils teuladins o els gafarrons entre les seues branques o en l’herba espontània, tampoc ningú no arreplega les olives de cada collita ni arriba el seu oli a fer el miracle del bon gust. L’arbre, orfe d’almàssera, tan estimat en la sagrada trilogia mediterrània, ja no canta amb el vi de les vinyes ni amb la llesca del noble pa blanc, però continuarà emblemàtic, aparentment fossilitzat, per si algun dia la curiositat o la fam animen a tornar a esperar la seua collita abundant entre les fulles de plata. Els néts dels infants que ara s’amaguen darrere de la seua antiga soca, encara hi jugaran, quan la memòria dels noms estimats s’haurà esborrat i un altre vent mourà les seues fulles.

A la ciutat van baixar un dia els pins de les muntanyes, per si el cement tornava a ser la bona terra nascuda entre les roques. Als parcs, com un ordenat pinar, van créixer amb la terra reforçada pels adobs i l’aigua injectada des d’uns vials ben dosificats. Encara que alguna processionària ho ha intentat, semblen jòvens models abillats per a una sessió fotogràfica. A la ciutat, com una senyera vegetal que anuncia la victòria, el pi crescut en el test gegantí del supervivent torrelló, recorda la pacífica memòria d’unes muralles que no van entrar mai en cap guerra, i que tan sols tenien un canonet per anunciar les festes, com un presagi de pau i convivència, com una lliçó inesborrable, permanent.

Com no teníem prou tarongers a l’horta, ara en la decadència, als carrers van aparèixer els amargs tarongers il·legítims, els fills naturals no reconeguts per l’aristocràcia cítrica. Tan sols, ben ensucrats, animaran els apressats desdejunis del croissant i el cafè amb llet o faran somniar paradisos en algun licor. Què sentiran quan els arribe l’aroma de la flor del taronger dels seus nombrosos parents en les nits d’abril? Els creixerà al seu cor vegetal l’enveja i la rancúnia o la resignació i la submissió? Potser el seu punt d’orgull siga la persistència dels seus fruits, com una subtil i silenciosa crida als cansats vianants, com una invitació a somniar en una terra promesa d’abundor i plenitud a l’abast de la mà, però també amb la lliçó inesborrable que unirà la bellesa del fruit amb el gust amarg de tantes experiències de la vida.

També hi ha miracles florals, encara que siguen efímers com la xicranda, l’americana jacaranda, amb el seu aire de dansa criolla. Al principi de l’estiu, amb una discreta elegància, regala el seu mantell de color de flors vistoses, com una albada de mocadors blaus. I, generosa, encara anunciarà la tardor amb una nova floració, com un adéu, sense dramatisme. D’aquells tròpics nadius encara conserva l’exaltació efímera de flors i colors, tot sabent que tanta bellesa té data de caducitat. L’instant del seu triomf sempre deixa el record de tot allò que és i serà sempre perquè tornarà en algun altre moment.

La morera va ser tan important per a l’economia sempre curta del llaurador que va ser estimat com de la família. La morera, generosa de fullam per a la voracitat dels cucs de seda, va fer possible els domassos de festa, els vistents cobrellits, la gràcia dels vestits nupcials o la sacra opulència litúrgica. De la seua ascendència de l’Extrem Orient encara evoca la ruta de la seda, com un conte d’aventures de caravanes i camells als deserts d’Àsia. Arraconat pels fils de laboratori, encara viu a recer dels vestits de regines de festes, com un somni de les mil i una nits. Ara, fet ornament públic, mira la mar immensa i trau les fulles a finals de l’hivern, com el primer salut a la primavera.

Fugitiu de cementeris i calvaris, el xiprer encara no ha conquerit places i carrers, ni tan sols els camins de l’horta, com els de la clàssica Toscana. Amb la llegenda heràldica que orgullosament el proclama sempervirens, eternament verd com totes les esperances humanes, amb esguards per a històries de milers d’anys. Joier de fusta immortal on servar les aromes més preuades, els records més estimats. Arbre de la serenitat, sempre mirant el cel blau o nuvolós, amic dels vents, com ens agradaria aprendre la lletania de les teues virtuts i deixar-la escrita fidelment en les cròniques del nostre esperit, com un missatge de consol i esperança.