Després de la tempesta, arriba la calma; després de la foscor de la nit, comença la claror del dia. Milers i milers d’anys vivint immersos en la naturalesa –més temps que els de viure en poblat- ens han ensenyat als humans eixes actituds bàsiques que no necessiten fer estudis per a saber-les de memòria. Així ha passat amb el reconegut prestigi de la primavera, és a dir, el trànsit de la foscor de l’hivern, de l’aparent mort de la naturalesa a l’esclat dels colors, dels flaires i de l’escalfor del sol. Evidentment ens referim a la climatologia de les nostres latituds temperades, no als tròpics, amb permís del calfament global que està afavorint el desgavell de l’oratge, de tal manera que diuen que ben prompte vorem vinyes a Groenlàndia.
El prestigi de la primavera ha donat tema ben planer als artistes, fins a l’extrem d’embafar amb tanta visió ensucrada de paisatges i jovenets sense preocupacions, ni de treball ni d’estudi. Els nostres pintors i poetes, ben lluny de la dèria valenciana per la sàtira despietada o l’humor salaç, per dir-ho educadament, també han contribuït generosament al conreu del tema de la primavera, encara que siga amb les seues particulars apetències o manies.
Fixem-nos, per exemple, en dos pintors, en total contrast, no sols per estil o l’època, sinó per l’actitud davant la vida, encara que el seu tarannà no era precisament filosòfic. A principis del segle XIX, Salvador Maella va pintar La Primavera dins la sèrie dedicada a les quatre estacions. Hi representà la primavera com la deessa Flora, personificada per una xica un poc bleda, ben dibuixada acadèmicament amb suaus colors i emmarcada en un ambient molt estudiat i convencional, com preocupat de no atemptar contra les rígides regles del classicisme ni els ideals monàrquics, encara que foren representats per Josep I, que tot i ser efímer, li va fer més d’un sucós encàrrec.
L’altre exemple el tenim en Lluís Dubón, autor d’una Llauradora valenciana, pintada en 1917, verdadera expressió de la força vital de la joventut, on la xica sembla que ve d’algun ball o se’n va de paella amb els amics i vol deixar constància de l’alegria de viure de manera ben real, encara que siga en un instant de plenitud, com d’una primavera ungida per tots els perfums i colors de l’horta renaixent i la remor inquieta de les sèquies. Val a dir que l’extraordinari dibuixant, en els anys obscurs de la postguerra, també va fer algunes falles de notable qualitat, per allò de la discreció política i guanyar-se el pa.
La literatura, sobretot la poesia, és l’art que més ha admirat la mítica estació primaveral. En els breus mesos entre l’hivern i l’estiu, els lletraferits han descobert tot un símbol de les etapes inicials de l’existència, sobretot l’adolescència. Un historiador tan seriós com Ernest Martínez Ferrando, però subtil narrador injustament poc valorat, va publicar en 1927, una delicadíssima Primavera inquieta, on descrivia la transformació anímica del xiquet davant les primeres experiències de tot tipus de la vida.
Com passa en els concursos de bandes de música, sempre hi ha un tema obligat o un compositor dels agraïts per a quedar bé. En parlar de la primavera, com en altres temes valencians, l’autor obligat és Teodor Llorente, que, en alguna ocasió, com en Primaveral, ens sorprén amb una fina visió d’aquell primer amor adolescent, evocat com un idil·li clàssic, que li fa exclamar: «¡Primavera, primavera! / ¿Per què en dus eixos records?». El temps ha esvaït aquell primer somni d’amor, han passat els anys i tornen a la memòria, en la primavera, aquells moments únics de felicitat inicial, com un sentiment agredolç.
En molts altres veus poètiques, la primavera ha merescut una contínua transfiguració lírica, encara que algun del gremi, com l’irònic Almela i Vives, haja dit que «El temps primaveral és el més lleig / dels quatre temps que solquen tota anyada: / té llefiscor de còrpora nou nada / i té màcules fàcils del barreig».
Però l’actitud general respecte de la primavera és de màxima admiració i fervent descripció, tal com va expressar-ho Carles Salvador, de forma concisa, però ben eficaç: “Ha tornat la Primavera / i els nostres cors són jardins». Com també la va descriure Jaume Bru i Vidal, saguntí ben present a Gandia: «Vora el terrer, sota un cel que convida / al deixament, s’enlairen les banderes / dels ametlers, somnien primaveres / entre el lletós regal de la florida».
El nostre enyorat Joan Climent, als anys darrers de la seua vida, encara trobava «la primavera entre les fulles / amb sons de pluja i llaços de paraigües / pel carrer de les cases de balcons¡», fins i tot «a la sala de casa és l’any 2001 / la primavera es dóna matinada, / em sent immens en l’ànima». Era el poeta que al cor tenia pintada una «aquarel·la de la flor del taronger».
Potser els flaires intensos de la flor del taronger a més d’un ciutadà li produiran alguna al·lèrgia, però molts, en arribar la primavera, encara sentiran, al fons de l’esperit, com desperta un cert agredolç record, sovint amagat entre els amagatalls de la memòria.
