Diumenge de Rams de qualsevol any. L’estuari de la plaça acull les cabaloses files dels confrares a cara descoberta. Matí de festa, entre la lluïssor del sol, el verd antic dels rams d’olivera i l’or tendre de les palmes. Jesús, el Messies esperat, entra a la ciutat de Jerusalem. Mars de palmes i rams verds s’alcen al cel blau de març o d’abril, mentre la pregària solemne, com l’encens, s’alça per damunt dels caps i deixa caure la suau rosada de la benedicció divina sobre la multitud, que, sense l’avís de cap herald, comença a caminar pels carrers silenciosos i expectants, en la vistent barreja de colors i flamejar victoriós de grocs i verds, com obrint les portes de la Setmana Santa.

Silenci del Diumenge de Rams d’enguany. Sense palmes ni rams verds, sense cap vianant a l’escenari desert de la plaça. Les mans hàbils de fer llata no han fet cap exuberant palma enguany. No caldrà cap invitació al silenci respectuós ni cap pregària enfortirà els cors dels pelegrins que han pujat a Jerusalem. El silenci, com de llosa funerària, deixarà sense la fraterna paraula l’encontre feliç d’altres anys. Ni Jesús serà, en un primer moment, lloat triomfalment, ni serà, en poques hores, blasmat i conduït al sacrifici. Uns i altres, amics i enemics, callaran i l’extens regne del silenci s’estendrà, boirina espessa, pel cor de la ciutat.

Cauen els andamis exteriors de tantes emocions i conviccions, mentre van creixent les catedrals immenses de l’esperit, de la interioritat. Potser, quan bastíem l’efímera arquitectura de la processó pública, deixàvem d’aprofundir els fonaments necessaris en la nostra dura terra de cada dia, tot oblidant aquelles realitats d’or puríssim que ens donaven el sentit a cada instant del camí de la vida, sovint gens planer. Ens regalaven així una oportunitat única d’entrar en el meravellós bosc dels símbols, on cada arbre, cada fulla, cada fruit, ens descobrien mons que havíem sotmés a altres veus que invitaven a gaudir de l’instant present, allunyat de qualsevol plànol de la totalitat del camí.

Sabíem també que la porta d’entrada en el món interior de l’esperit també era important. Conéixer com era la porta, la realitat de cada dia, era totalment necessari si volíem, amb garanties de no estar somniant, l’accés més segur a una experiència personal que canviaria tota la nostra vida. L’accés exigia una permanent obertura als companys de camí, també com nosaltres sovint ferits per les penes i treballs d’una existència grisa, sense la llum dels paisatges contemplats des dels cims de les muntanyes, després de l’esforç, a l’estil de Sísif, de portar la càrrega cada vegada més amunt, tot i saber que la pedra tornaria a redolar cap a la profunditat de la vall. Mentre descobríem, plens d’alegria, que la companyia fraterna dels altres caminants era una força inexhaurible que una i altra volta ens feia avançar entre els perills esgarrifosos del buit, del no-res.

I descobríem que el despullament dels feixucs vestits de l’aparença o la màscara que ens impedia fruir de la llum, ens conduïa als prats més delitosos, on l’herba sempre nova i l’aigua més fresca i pura acompanyaven abundants menjars escollits i vins de rara vigoria, mentre una música mai no escoltada ens donava la benvinguda al meravellós regne de l’esperit. I ja no ens calia res més per a ser plenament feliços.

Tot amb tot, també vam descobrir que els esplèndids plomalls de les palmeres també ploraven per nosaltres. Un plor que no era trist, sinó com un cant d’invitació a anar més enllà de tanta buidor d’esperit, com de passar de llarg davant els aparadors dels més exquisits queviures i les begudes més selectes, mentre ens acontentàvem amb les miquetes de pa caigudes de la taula de la vida autèntica, guarnida amb estovalles brodades amb un nom únic i etern.

I vam descobrir, com fills pròdigs, que hi havia preparada una festa per a tots nosaltres, mentre ens atipàvem inútilment de les bellotes rebutjades pels porcs, tot somniant paradisos artificials guarnits d’enganys i falses promeses d’una felicitat a l’abast de la mà. Aquell dia, quan reféiem el camí cap a casa, al cor sentíem una cançó d’esperança, mentre féiem el deliciós recompte de les paraules que dedicaríem als qui, des de feia tant de temps, ens esperaven a la casa de tots. I vam creure i vam parlar.