P er segon any consecutiu ens hem quedat sense dues de les festes més emblemàtiques de la nostra ciutat: la de les Falles i la de la Setmana Santa. Fa uns dies la televisió ens omplia d’imatges de fallers, de cadafals, de sons de músiques i de sorolls de mascletades, però mancaven l’olor de la pólvora i la gent omplint els carrers, la qual cosa provocava una estranya sensació de buidor. No he volgut que em passara el mateix amb la Setmana Santa. No he vist la televisió, no he escoltat la ràdio, perquè conserve nítids els records i intactes les emocions viscudes altres anys. El son de les marxes processionals i el repic del tambors són tan reals! L’olor de la cera i el murmuri de les pregaries és tan intens! El tast del menjar i les fragàncies de la rebosteria d’estos dies són tan sensuals!, que he rebutjat estos dies entrar en el territori de la virtualitat. Perquè encara tinc la sort que la Setmana Santa afecte el meu esperit. Sovint, quan arribava esta setmana, tenia a flor de pell sensibilitats altrament difuminades en la boira anguniosa dels dia a dia. Sensacions que feien que estes dates foren punt de retrobament amb els records i els enyors, els quals afloren, potentment, en les circumstàncies actuals.
La Setmana Santa eren dies de compartir amb els teus. Per a mi començava el Divendres dels Dolors, quan a la nit la casa s’omplia de familiars que venien per a felicitar ma mare, Lolita. Nit de rialles sinceres i d’afectes endolcits per rotllets d’anís, la coca de mida i el pastís de Fabiola que feia ella.
El Diumenge de Rams de la meua infància anàvem a la processó, jo amb la palma de xic, llisa, la qual cada any volia més alta, i la meua germaneta amb aquelles trenades de la qual penjaven caramels. Era dia d’estrena d’alguna peça de vestir. Perquè el temps millorava. Perquè el cos se’ns havia fet gran. Una rebequeta de perlé, uns pantalons curts d’entretemps, uns calcetins llargs de quadres escocesos, unes sabates. Era, també, dia de fotografies. Jo en tinc una, amb la meua germaneta, mudats, amb les nostres palmes a les mans, feta a la placeta del Segó, davant de la pastisseria d’Otilia, parats a la vora de l’estany on els coloms es perseguien clapotejant l’aigua i, en trobar-se, s’acariciaven parrupejant-se en un ritual que, aleshores, jo no comprenia. Tinc fotografies, també, d’un altre Diumenge de Rams, el de 1968. Hi estem els alumnes del preuniversitari del col·legi, disfressats d’apòstols i de Jesucrist per participar en la processó matinal de les palmes pels carrers de Gandia.
La setmana de la Setmana Santa de principis dels seixanta era de dies d’escola i de processons a la nit. Dilluns «l’Oracion en el Huerto». Dimarts, «San Pedro», la germandat del col·legi, la que més m’agradava pels colors de la vesta i perquè era on més caramels replegava —mai vaig aconseguir que ma mare m’apuntara al pas, perquè deia que no podíem—. Dimecres, «El Nazareno» que no donava caramels. Dijous «La Dolorosa». Eren nits de clavar els ulls en els ulls del Natzarè i en els rostres del Silenci i del Crist de l’Agonia. Divendres, la processó del Sant Soterrament, amb totes les germandats desfilant una rere de l’altra, seguint els passos del viacrucis de Crist. Nosaltres la véiem asseguts en les quatre cadires de bova que llogava mon pare a l’oncle Joaquim Torres (el del Foment) i que sempre estaven situades en un lloc de privilegi entre Ausias i Dimas Cucart; véiem passar les germandats amb el cor encongit pel drama representat dalt les andes i amb i la mirada escodrinyant els ulls i les mans dels confrares per si et donaven caramels i xuixos (els quals guardàvem, ràpidament, en una bossa de plàstic per no fer-ne ostentació); nit de sopar al ras els pastissets que havia fet ma mare; d’alçar-se, respectuosament, quan arribava el tron del Sepulcre custodiat per la Guàrdia Civil amb uniforme de gala, i de tornar-se’n cap a casa després de passar el senyor alcalde, els regidors, la banda de música i dos policies municipals que tancaven la llarga desfilada fent fita amb els espectadors que, desemperesint-se els muscles entumits per l’assentada de tantes hores, caminaven lentament seguint la processó buscant el cantó que els conduira prompte als seus domicilis. Quan arribàvem a casa, la meua germaneta i jo ens repartíem les llepolies amb justícia salomònica. Hui, dissabte, era, aleshores, dia de silenci atordidor pel dol del traspàs de Crist. No havies de jugar al carrer i els cines estaven tancats. Nit de silenci respectuós davant del Pas de «La Soledad» i, finalment, la vigília pasqual, preludi del Diumenge de Resurrecció.
La Setmana Santa eren dies de tradicions religioses. Dijous Sant es celebrava l’ofici de la commemoració de l’Última Cena i, en els escolapis dels seixanta, el pare Molins, el rector, ens llavava els peus a dotze escolans i ma mare es preocupava que jo anara adequadament preparat. Després, a les esglésies es muntaven uns altars, que s’anomenaven monuments, en els quals quedava exposada una custòdia amb la forma consagrada en la missa que representava el cos de Déu i que a torns vetlarien devots durant tota la santa nit. Famílies senceres, mudades com un margalló, ens desplaçàvem per les diferents esglésies per visitar els monuments i resar alguna pregària i pel carrer ens encreuàvem amb familiars i coneguts, i ens alegràvem molt de saludar-nos. Recorde el silenci en què es vivia el Divendres Sant. Al migdia es celebrava un altre sant ofici, sense missa, una mena de ritus funerari el qual jo recorde amb terror perquè es llegia tota la Passió del Senyor, cantada! I podia durar més d’una hora!
També hi havia una tradició gastronòmica de la Setmana Santa. A ma casa, el dijous ma mare omplia llandes de pastissets de pebre i tomaca, de pèsols i ceba que jo duia al forn per coure’ls. Ma mare venia després amb les llandes de panous, rotllos i les mones, tot cobert per una manta, per a la Pasqua. A boqueta de nit, ma mare escalfava en el foguer de petroli els altres pastissets de llicsons que ella mateix havia recollit dels bancals dels afores de Corea, i que havia netejat i bullit prèviament. Els pastissets eren els sopars i els dinars d’aquells dies de dol cristià.
De major, també he dedicat molts anys a una germandat, la del Crist de l’Agonia de la parròquia de la Sagrada Família. Intensament. Jo era l’últim del representants del pas i anava davant de l’anda tenint cura que les dues cues de confrares foren simètriques i evitant entrebancs al tron amb els cables aeris dels carrers. Anys després, vaig processionar l’últim de la fila esquerre per estar més prop del Crist, fins que ho vaig deixar de fer perquè m’enlluernaven els flaixos de les càmeres i telèfons mòbils que fotografiaven el Crist. Els darrers anys tant sols participe en el Via Crucis penitencial de Divendres Sant. A les huit de matí. Gandia té a eixes hores i a través dels ulls de la caputxa una altra dimensió.
Tan de bo que el proper any tot puga tornar a ser!
COMIAT
Este és l’últim article d’esta temporada. Fa temps que ens coneixem i saben que sols estic uns mesos escrivint esta columna d’opinió. Tornaré a fer-ho, si Déu vol, allà per la Fira. Ara m’acomiade de tots vostés, una altra vegada agraït per la seua presència a l’altra banda de la pàgina.
