Com cada any, el dilluns de després del segon diumenge de Pasqua, el poble valencià celebra la festa de sant Vicent Ferrer. El nostre primer personatge internacional s’ha convertit en llegenda, que és la més alta transfiguració simbòlica i la més resistent a l’erosió de les escomeses de la història, com el predicador en valencià per gran part d’Europa, a més d’haver trobat un lloc en la gran literatura dels Jaume Roig i Joan Martorell, entre altres.
Tota una selva immensa que amaga l’autèntica realitat del sant, tan desconegut en molts ambients del seu poble. Nascut a València, cap a l’any 1350, quan encara les conseqüències de la pesta negra deixaven un rastre de mort i de desànim, va ingressar en el convent de Sant Domènec, a hores d’ara transformat en caserna militar, com un de tants despropòsits de la història valenciana. Els estudis filosòfics i teològics els va fer a València, Lleida, Barcelona i Tolosa de Llenguadoc. Ben prompte, a Barcelona, serà lector de Filosofia i a València exercirà, més avant, de lector de Teologia. Amb un creixent prestigi intel·lectual, referendat en alguns opuscles i tractats, també va ser ben prompte un conegut personatge de la vida ciutadana de la València de finals del segle XIV i principis del XV. En la crisi del Cisma d’Occident va estar molt relacionat amb el cardenal Pedro de Luna, el futur Benet XIII, i amb el rei Joan I, a la cort de Barcelona, defensor del papa aragonés.
Sant Vicent, a la cort pontifícia d’Avinyó, va experimentar una profunda transformació espiritual, que es va centrar en el desig de dedicar la seua vida a predicar l’evangeli de Jesucrist. Amb l’anuència del papa, començà una intensa activitat apostòlica que, com a predicador popular, el portarà durant uns vint anys a recórrer uns quants països europeus, des d’Itàlia, a Suïssa, Savoia, França, Flandes, Castella i tots els territoris de la Corona d’Aragó, fins a la seua mort a Vannes, ciutat de Bretanya, en 1419.
L’impacte de la seua predicació va ser molt profund. Els textos dels seus sermonaris no són altra cosa que una aproximació al seu estil d’orador, dotat dels recursos més eficaços de l’entonació, dels exemples de la vida quotidiana o del nivell col·loquial de la llengua, entre altres més. Amb la seua salutació «Bona gent», els oients se sentien acollits pel missioner que els explicava els misteris de Crist en relació amb les seues inquietuds més immediates, com la malaltia, la por al futur o les desavinences familiars i socials. Els pobles han conservat el seu amor als pobres i als malalts, tot envoltant-lo de llegendes, de miracles de caràcter benèfic.
Encara que va interrompre durant un temps la seua vocació missionera per assistir al Compromís de Casp (1412) i resoldre el plet dinàstic a favor de Ferran d’Antequera, sempre en el context de l’alta política pontifícia derivada del Cisma, els pocs anys que va dedicar a recórrer les terres valencianes, abans i després de Casp, des de Sant Mateu a Oriola, van deixar un record inesborrable en els nostres pobles i ciutats. Les fonts, la toponímia, les ermites, la representació dels miracles o les festes, encara en són testimoni de l’admiració pel sant.
Les comarques veïnes a la nostra, com la Marina i la Vall d’Albaida, conserven la memòria de sant Vicent Ferrer com un dels seus senyals d’identitat, tal com apareix en les biografies antigues del sant. A Gandia, la situació és ben diferent perquè no hi ha cap referència hagiogràfica antiga, i pareix que se n’ha esvaït la memòria. De tal manera que tan sols un carrer recorda el sant, mentre les ruïnes d’una ermita, en altres temps vinculada a la parròquia d’Almoines, ara encerclada per naus industrials, van perdent-se en l’oblit. Tampoc l’absent iconografia en les nostres esglésies ha contribuït a fer present la seua devoció popular.
Mentre en llocs propers, com Llombai, Ontinyent o Llutxent, s’hi fundaven convents de dominics, al ducat de Gandia, tant el reial com el dels Borja, el franciscanisme, amb l’excepció de Sant Jeroni de Cotalba i la Companyia de Jesús, era l’espiritualitat més destacada. Possiblement la composició religiosa de la comarca a principis del segle XV, en bona part musulmana, no era la més apta per al sant predicador, com tampoc les aspiracions del duc Alfons d’Aragó, el Vell, a la corona, sense a penes suport i a més frustrades per la seua mort uns mesos abans del Compromís de Casp. La festa de Sant Vicent, com una prolongació de les vacances de Pasqua, continua alegrant a tot el món, com si encara escoltàrem aquella amable salutació del «Bona gent».
