Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

un sant veïnat

Aquell 26 de maig de 1591 els ducs Carles i Magdalena podien sentir-se ben satisfets per haver acomplit un dels seus propòsits més estimats, com era la fundació i construcció d’un convent a Gandia, després d’haver començat la presència dels franciscans descalços tres anys abans. D’antic l’estima per l’espiritualitat franciscana era distintiva de la família ducal, de tal manera que el ja jesuïta Francesc de Borja s’havia relacionat amb Pedro de Alcàntara, el futur sant reformador, que acabaria per donar nom als frares descalços o alcantarins. El P. Francesc, en una carta, li envejava al franciscà la seua vida de recolliment i oració, mentre ell havia d’atendre tants assumptes eclesiàstics i civils.

El duc Carles de Borja no podia saber que un any després moriria a Castelló de Rugat, com tampoc podria imaginar que la presència franciscana s’extingiria un poc més de dos segles després, com la veïna universitat, fundada pel seu pare, que també acabaria el seu cicle de vida un poc més enllà dels dos-cents anys. De moment, tan prop del seu palau, tenia una comunitat religiosa d’estricta observança, tant en el seu hàbit i la senzillesa constructiva del convent, com en la profunda vida espiritual d’oració, penitència, caritat i pobresa. A diferència d’altres convents, l’edifici s’havia construït dins del recinte murallat, en relació estreta amb els carrers veïns de la Vila Nova i de la Vila Nova darrera o del Trapig. La integració dels religiosos amb el veïnat va ser intensa. Pobres com eren, trobaren en els frares, també pobres, ajuda, consol i orientació.

En aquella estreta relació veïnal ben prompte, encara que no va ser una llarga presència, hi destacà de manera especial l’humil Andrés Hibernón, un llec que atenia diversos oficis, com el de porter i almoiner. En els deu anys darrers de la seua vida, amb diverses absències per ser enviat a ajudar en algunes noves fundacions, el germà Andrés va ser un testimoni vivent d’atenció als pobres, als malalts o a qualsevol necessitat, de tal manera que els ducs escoltaven amb devoció els seus consells. La seua fama es va escampar entre els pobles del ducat i més enllà. Ben prompte l’admiració per la seua santedat de vida es va traduir en veneració per la multituds de miracles que se li atribuïen per la seua intercessió. La seua mort, a la matinada del 18 d’abril de l’any 1602, va produir tota una exaltació popular a l’entorn de la seua figura, de tal manera que, després de diverses vicissituds, va ser proclamat beat el dia 22 de maig de 1791.

El reconeixement eclesial de la seua santedat va animar al poble de Gandia a col·laborar en la construcció d’una capella per a acollir les restes del nou beat. L’obra, realitzada entre 1791 i 1816, era la prolongació d’un braç del creuer, però amb una porta a la Vila Nova del Trapig, l’actual carrer de sant Francesc de Borja. El segle XIX, però, va contemplar la desaparició de la comunitat franciscana descalça l’any 1835, com a resultat de la revolució liberal, en el context de la primera guerra carlista, que ben prompte arribarà a la supressió de les congregacions religioses i la consegüent exclaustració dels seus membres. S’obria així una etapa d’incertesa sobre el futur del mateix edifici del convent i la seua església, amb exclusió de la capella del beat Andrés.

L’exclaustrat convent va ser reclamat per l’ajuntament per a diversos usos públics, com el jutjat i la presó, fins a l’extrem d’aconseguir el permís governatiu, l’any 1844, per a tombar l’església i perllongar així l’actual carrer del Duc Carles, encara que, per sort i per la intervenció de la família ducal, el projecte no s’arribà a executar. L’ajuntament sí que ja havia aconseguit per compra l’hort del convent, on actualment existeix la plaça del Rei Jaume I. Diverses obres, com la Beneficència o asil de pobres, fundada en 1878, a més de les altres institucions públiques, van transformar molt l’antic convent, ara ja encabit entre cases particulars. Salvada la capella del beat Andrés, encara s’intentaria esborrar la seua memòria amb la crema de les seues restes l’any 1936, tal com ja havia passat uns anys abans, a Madrid, amb les de sant Francesc de Borja.

Actualment el distret vianant troba, sense esperar-ho, una estàtua del beat Andrés a peu de carrer a la Vila Nova del Trapig. El sant torna a mesclar-se amb la gent del barri, al seu mateix nivell, on seguirà escoltant, com quan vivia al convent, el crit interior de tantes persones que demanen acollida i consol per a continuar caminant amb l’esperança de trobar alguna llum entre les foscors de l’existència.

Compartir el artículo

stats