30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinión

el que em queda de tu

el que em queda de tu

el que em queda de tu

LLa iaia Teresa, la seua filla Fineta i la neta, de la qual no apareix el nom, sols l’intuïm. Aquests són els personatges principals d’El que em queda de tu, la novel·la de Pepa Aguar que ha estat guardonada amb el XLII Premi de Narrativa Joanot Martorell dels Premis Ciutat de Gandia 2020 i a la qual el club de lectura de la Biblioteca Central de Gandia dedicarà la sessió corresponent al dia del llibre el pròxim divendres 30 d’abril. Totes les veus narratives que trobem al relat giren entorn a tres dones que pertanyen a tres generacions de la mateixa família. Totes tres s’entrecreuen, es complementen i s’enriqueixen mútuament en una història entranyable i, sense cap dubte, curadora.

El relat comença amb un dels diàlegs més emotius i aclaparadors que mantindran mare i filla, el qual ens acompanyarà al llarg del llibre. Un diàleg que es presenta, i ací rau el més interessant, en forma de pensament. Aquest fet m’ha recordat una obra per a mi cabdal en la història de la literatura: La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Em permet fer aquesta comparació perquè m’ha recordat el que va escriure Mario Vargas Llosa d’ella. La narradora, Pepa Aguar, també instal·lada en la intimitat dels personatges, ens fa arribar un món exterior filtrat a través d’ells. Un món molt nostre, amb el qual, almenys una important part de la nostra generació, encara se sent identificada.

La nostra existència, la de tot ésser humà, consisteix en un viatge farcit de vincles i pèrdues. Tant els uns com les altres ens afectaran a cadascuna i a cadascun de nosaltres segons les nostres experiències i les nostres relacions personals. Amb tot això voldria parlar del reconeixement, el qual implica diàleg i mirades per reconéixer-nos. La narrativitat que tots som. Potser la primera sensació que em ve a la ment pensant de que tracta aquesta història és la mancança de reconeixement i, per damunt de tot, de pèrdua. Privacions que van deixant-nos ferides emocionals mentre caminem per la vida.

Ara bé, reflexionant un poc més, ja que el relat m’ha acompanyat un temps, he pensat que el tema principal tal vegada siga un altre. Després d’eixe temps que m’he donat crec que és l’estima i, encara més, la delicadesa amb què Pepa Aguar la tracta. Estima com a espill on mirar-nos, que ens ajuda a ser més altruistes, més empàtics. Aquest és el gran regal que ens fa l’escriptora. Tot plegat, la grandesa de la literatura, així com de tota manifestació artística, consisteix a canalitzar, en paraules de Boris Cyrulnik, les emocions i la comunicació de les idees, la seua visibilització, afegiria, de les tragèdies i ferides que hem patit. Les propietats de la pena, que d’acord amb Jaume Plensa, ens permeten diàlegs íntims i socials, diàlegs d’obertura i llibertat, que construeixen un sentit extraordinari de comunitat. Per aquesta raó, a més a més de felicitar-nos a Gandia per haver guardonat aquesta obra, hem d’agrair a Pepa Aguar la tasca d’haver fet pedagogia. Ha fet de guia i ens ha regalat la plasmació d’un món que sentim i estimem tan pròxim i que ja no existeix. A partir d’ara, el seu record ja és propietat de les lectores i els lectors.

Per finalitzar, voldria recomanar la seua lectura i subratllar que tot llibre és de per si important i cal no oblidar que molts d’ells, i aquest és un, ens ajuden a viure, a estimar i a creure en el millor de nosaltres. M’apunte unes paraules mentre estic llegint: Hi ha blaus, malves i grisos en aquest cel de dissabte al matí.

Compartir el artículo

stats