Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

un enigma al palau dels ducs

Els vells edificis són fascinants perquè guarden, com totes les famílies, secrets i enigmes. El palau ducal de Gandia també té els seus misteris, tot i la seua llarga i estudiada història, però sempre en queda algun bocí per aclarir o interpretar. Un d’estos enigmes el troben a la Galeria Daurada, en el conjunt de l’Obra Nova, promoguda pel duc Pasqual Francesc de Borja, després de la canonització del seu avantpassat el jesuïta Francesc de Borja i Aragó, en 1671. La Galeria presenta un programa iconogràfic de gran complexitat perquè abasta l’arquitectura, l’escultura, la pintura i la rajoleria, tot constituint una típica escenografia barroca, accentuada pel tractament de la llum natural, des de una baixa intensitat a la major potència del tram final. Les parts de la Galeria es coneixen per la temàtica de les pintures dels sostres: saló heràldic, ornamental, de la canonització de sant Francesc, de la Sagrada Família i el del Cel i la Terra.

En este darrer saló el paviment encara amaga moltes sorpreses. Encara que és ben conegut i descrit ben prompte per diversos autors, la complexitat d’una obra ceràmica d’unes 1.500 peces trapezoïdals, sense precedents en el país, presenta una visió de la Terra des de la cosmologia aristotèlica, és a dir, de la constitució de la realitat en els seus quatre elements fonamentals: el foc, l’aire, l’aigua i la terra. Des del centre, el Sol, els elements van ordenant-se en cercles concèntrics, de tal manera que cada un d’ells va mostrant representacions pròpies de la naturalesa de cada element. Hi apareix una gran multitud de motius visuals amb personatges, animals, plantes i diversos objectes, com un immens catàleg del món, amb freqüent presència de la mitologia clàssica. Encara que només s’hi utilitzen els colors verd, blau i groc, el conjunt exhibeix una intensa força cromàtica.

Davant d’una obra artística tan complexa, les interpretacions també s’han fet notar per la pretensió d’anar més enllà de la simple descripció i arribar a la hipòtesi que va moure una realització tan nova en l’ambient artístic valencià de principis del segle XVIII. Una de les primeres aproximacions al sentit profund de l’obra va ser realitzada pel professor Pérez Guillén, precisament després d’una visita al palau i en ocasió de preparar la seua tesina de llicenciatura. Fruit de les seues investigacions van ser dos articles a la revista Ullal (1983 – 1984) i el llibre L’enigma dels Quatre Elements al Palau Borja de Gandia, publicat pel CEIC Alfons el Vell, en 1985. El professor Pérez Guillén, en la seua interpretació, considerava que hi havia una estreta relació del paviment amb la ideologia conceptista de Calderón de la Barca, relacionat amb la família Borja i autor de la comèdia El Gran Duque de Gandía. L’autor de La vida es sueño, en la culminació del Barroc, s’hi va fer notar per un profund pessimisme antropològic, en la impossibilitat de conèixer plenament la realitat, viscuda com a aparença i desengany.

Molts anys després, el professor Garcia Mahiques, en els seus treballs sobre la Galeria Daurada, en ocasió del V Centenari del naixement de sant Francesc de Borja (1510-2010), s’inclinava per una interpretació relacionada amb la revolució científica del segle XVII, de tal manera que l’obra seria una descripció científica del món, ben evident pel recurs a la classificació dels éssers pel seu gènere i espècie i que tot el programa icònic s’hauria inspirat en els corresponents repertoris, sense excloure algunes altres procedències de caràcter retòric.

Estos valuosos treballs, possiblement podrien completar-se amb l’anàlisi d’alguns dels sermons que es van pronunciar en diverses ciutats en l’any 1671 en les festes de la canonització de sant Borja. En un d’ells, obra del carmelita Raimundo Lumbier, predicat a Saragossa, la utilització de la retòrica barroca s’obri amb la presentació de Déu, creador de la llum i l’univers. L’univers es manifesta en una doble realitat. En primer lloc, la dels quatre elements, és a dir, el foc, l’aire, l’aigua i la terra; i, en segon lloc, en la descripció del cel, amb els astres, els planetes, l’Aurora, la Lluna, el Sol, les estreles i l’estel del matí i de la nit. L’orador, a més, recorda que la processó en honor del nou sant, en les seues estacions o altars ha fabricat la màquina o escenografia en forma de cel, amb les estreles i els planetes, amb una destacada presència de Taure, és a dir, del bou heràldic dels Borja i de les lluminàries o estreles en el tron o altar del nou sant. En definitiva, s’hi tracta d’aquell substrat retòric, convertit en tòpic, que era un recurs habitual en l’oratòria del Barroc i que, sense cap dubte, també va impregnar una gran quantitat de la producció artística religiosa o no d’aquella època.

Recordar, ara i ací, al professor Pérez Guillén, que va morir a l’octubre de 2019, i les seues aportacions a l’art gandià, va unit a la bona memòria de les seues visites a l’ermita de Santa Anna, als carrers antics de la ciutat o algunes cases familiars, sempre amb l’objectiu de reunir informació gràfica i escrita sobre la taulelleria valenciana. En una obra col·lectiva, projectada per al centenari del sant, va participar amb el treball Las azulejerías del Palacio Borja de Gandía, que continua sense publicar-se, com la mateixa obra que l’havia acollit.

Compartir el artículo

stats