Acaba el curs escolar, arriben les vacances d’estiu i comencen els èxodes familiars i grupals. És el moment de trencar la rutina, canviar de lloc, d’horaris, d’habituds. Les ciutats es buiden, quasi fugen els seus habitants, possiblement amb la pretensió d’un fugaç retorn a la naturalesa en contrast amb la vida urbana. Tots tenim un Rousseau amagat en algun racó sentimental.
En la nostra ciutat, com en altres poblacions mediterrànies, en pocs quilòmetres, com aquell que diu sense eixir del terme, hi ha una oferta per a unes vacances properes gràcies a la complexitat del paisatge: la façana marítima amb el seu marjal associat, l’horta i la muntanya, tots tres ecosistemes amb població estable i ocasional.
La tipologia de les ciutats és molt diversa: algunes són compactes, d’altres adaptades a l’orografia o nascudes a la vora d’un camí, però totes amb un dibuix característic, emblemàtic. En el nostre cas, la ciutat té una dispersió estructural amb arrels ben antigues, entre altres raons perquè a la Safor no hem tingut viles o ciutats fins al segle XIII, i depeníem de la ciutat i port de Dénia. Sí que és notori que l’ocupació del territori és un dels millors indicadors per a caracteritzar una determinada estructura social, econòmica i humana.
La informació, sobretot arqueològica, ens mostra unes terres de població dispersa, ja des de l’època de la cultura ibèrica. La romanització va ocupar el territori amb les vil·les, unitats d’habitatge i de producció agrària, en mans de terratinents, amb l’objectiu de produir excedents i comercialitzar-los. La Safor islàmica continuà amb les alqueries, uns llogarets amb una intensa vinculació a la terra o amb alguna especialització com fer de mercat, tal com significa l’Assoc. A hores d’ara encara els noms d’aquells despoblats per l’expulsió dels moriscos (1609) són punts de referència topogràfica o noms de partides, com Alcodar, Rafalcaïd o Benieto. També en segles posteriors, les alqueries, algunes amb aires de residència estacional dels amos, articularan l’horta. Més recent, les urbanitzacions han reforçat encara més la dispersió de població estable, amb la construcció de xalets i casetes, que afavorixen la dispersió en caps de setmana o en algunes èpoques de l’any, amb un moviment poblacional important.
La ciutat dispersa, amb el centre de la vila antiga, el Grau i la platja, els marenys de Rafalcaïd, l’Ermita de Marxuquera, entre altres, han configurat una ciutat extensa i una toponímia menor amb expressions tan populars com el racons dels Frares o el de Tomba, l’alqueria i ermita de Martorell, i tants altres més. Una complexitat poblacional que ha d’assumir la construcció i manteniment d’infraestructures molt costoses, per la seua mateixa dispersió i la diversitat de servicis que s’han d’assegurar als residents estables o temporers. Mentre el centre urbà manté el seu simbolisme de nucli fundacional, fester, commemoratiu, la perifèria ha de connectar amb el centre si no vol perdre les arrels o intentar crear alguna festa o efemèride substitutiva de la funció essencial i primigènia del centre.
La ciutat dispersa expressa una forma de viure i relacionar-se molt diferent. En la ciutat compacta, emmurallada, les campanes arribaven a tots, i convidaven a la participació activa o simplement passiva, però informada, de tal manera que s’hi desenvolupava el sentit comunitari, sobretot davant d’algun perill exterior. En la polis grega -el bressol de la democràcia- era considerat «idiota» el ciutadà que no participava en la vida pública i preferia dedicar-se als seus assumptes particulars. En este sentit, el castic de l’ostracisme o exclusió de la ciutat, era considerat un dels més severs, a sovint unit a l’exili forçós. Que actualment alguns ciutadans s’exclouen voluntàriament de tot el que signifique àmbit públic, hauria de ser ben estudiat i reflexionat perquè mostra una desafecció respecte de la vida política, consubstancial amb la condició humana.
Ara la informació arriba de forma individual i la participació és per elecció, no per pressió social, circumstància que no eximix del deure de compartir les il·lusions i els problemes de la comunitat. Més encara, sempre hi haurà una voluntat de compartir, no sols per les xarxes socials, sinó per la formació personal, per l’interés, tan humà, de conèixer i entendre el nostre món, inseparable del propi coneixement, que al cap i a la fi, és el que va dissenyant l’existència de cadascú de nosaltres.
