Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Llibres

EntreTELA

EntreTELA

Un poemari no és una obra literària qualsevol. Aquest fet té moltes explicacions, però eixe no és el motiu del present text. Nosaltres volem posar de manifest la dedicació, l’esforç i la determinació per a escriure’l. A través dels versos, semblants als aforismes, amb tota la càrrega significativa que arrosseguen, la poesia intenta explicar eixa meravellosa i, si més no, complexa relació amb el món.

El divendres 25 de juny, al Centre Social de l’Ermita, a Marxuquera, retrem homenatge a Juan Ramón Calabuig, al poeta, però per damunt de tot, a la persona. Una persona que conviu amb la malaltia de l’ELA i ens ho deixa palés al títol de l’obra. Aquesta, com es pot llegir a la contraportada de l’edició, és un testimoni d’alguns moments de la vida personal i social de Ramón, de les seues reflexions i dels seus desitjos, que han esdevingut poemes per la necessitat de compartir-los amb les persones estimades. A més a més, Ramón realitza, a través de la seua poesia, una tasca visibilitzadora i divulgadora i el seu poemari també serveix per a una causa justa, la de col·laborar amb la investigació de l’ELA: Associació valenciana d’esclerosi lateral amiotròfica (ADELA CV).

Totes i tots els que estem fent possible aquest acte no tenim altre objectiu que el d’agrair-li al poeta els seus versos, molts d’ells escrits a una vall molt estimada, de la mateixa manera com ja van fer altres abans d’ell com el pare Miret, Vicent Andrés Estellés o Maria Rosa Sabater, i que ha servit per a deixar testimoni escrit d’un indret, Marxuquera, que és patrimoni de totes i tots.

Alfonso Lázaro, en el magnífic i emotiu pròleg del poemari, ens diu: todo poeta que se precie canta a lo que tiene cerca, a lo que está a su alrededor… Em recorda l’artista Yara Said quan es pregunta: Com pots ser un artista i no reflectir els teus temps? Amb aquesta inquietud rescate unes paraules que vull dedicar al poeta i a la persona, a Ramón.

Estem formats de capes que formen un tot, un conjunt que de vegades costa desxifrar; per tant, la nostra identitat és aquella amalgama de retalls i pedaços barrejats amb símbols, signes, on l’últim missatge (potser amagat molt a dintre nostre) és tan important com el més superficial. I ací, al més íntim, és on arriba la poesia, a les arrels, tant individuals com col·lectives, i des d’elles s’obri al món, no a l’inrevés. És el que pensava Eduardo Chillida sobre la seua obra, un poeta de la forja, del ferro.

Un altre escultor, Jaume Plensa, per la seua banda, en referència al fet íntim, ens recorda que la bellesa es troba dintre de nosaltres, al nostre interior, malgrat que ens costa trobar-la. Plensa reivindica la humanitat de les coses i la necessitat d’oferir als ciutadans imatges belles i evocadores en el seu dia a dia, per forçar en ells la introspecció necessària, com fan els poetes. Ens diu: Sempre he pensat que la vida ens tatua amb una tinta invisible que fa que l’ésser humà estiga fet de paraules i de textos. El cos és un contenidor de la memòria. Aquesta, com ens diu Emilio Lledó, es rememora a través de la paraula. D’acord amb ell, som paraula i memòria.

Com ja va manifestar al seu dia Joseph Beuys, la llengua és el primer tipus d’escultura. Se li dona forma a les idees amb un mitjà d’expressió que és el llenguatge. Això són els poetes, artistes que amb el llenguatge esculpeixen obres d’art fetes de paraules.

Amb aquest poemari, tant de bo tota aquella i aquell que s’endinse en les seues pàgines, arribe a gaudir i a creure més amb les persones que fan coses amb les paraules regalant-nos l’oportunitat per a reflexionar i estimar. Tot plegat, qüestions que ningú pot fer per nosaltres.

Compartir el artículo

stats