Encara els ulls conserven la lluïssor dels llums del port, quan Nostra Senyora de la Misericòrdia, la Mare de Déu Blanqueta, avança en la barca, com una vela estesa de benedicció per als hòmens i dones de la mar, com un ritual sempre repetit i sempre nou.
El sentiment voldria enfortir-se amb la tradició, i és que tenim una narració de com va arribar al Grau de Gandia, en una versió de 1876, transcrita pel notari Pasqual Sanz i Forés en els seus apunts històric sobre el Grau, publicats en 1888. Don Pasqual va oir la narració de la darrera ermitana de l’ermita del Grau, que va morir molt velleta, i per això mateix reforça l’antiguitat de la tradició. S’hi tracta d’un conte popular de tradició oral que té alguns dels elements propis d’esta estructura narrativa, que permeten destriar entre les possibles aportacions històriques i les corresponents a la forma literària.
Un anònim patró d’un vaixell va trobar una imatge de la Verge Maria en un lloc sense determinar dels voltants de Barcelona i en una època sense especificar. L’anonimat del patró, la imprecisió del lloc i el temps reforcen l’incert origen de la tradició. El patró comunica a les autoritats la troballa i estes traslladen la imatge a la catedral barcelonina, amb la intenció d’exaltar la Mare de Déu. La imatge, però, desapareix de la Seu i reapareix al vaixell. Torna a fer-se un segon trasllat a la catedral i novament torna a aparéixer al vaixell. El capità és autoritzat a continuar la seua ruta en companyia de la imatge. La notícia del prodigi s’ha escampat per tota la costa i, en arribar a les proximitats de Gandia, l’autoritat vol honorar la Verge i, en una processó, la porta a l’església major, la Seu. Novament la imatge tornarà al seu lloc al vaixell. El prodigi suscita l’entusiasme dels habitants del Grau i, d’acord amb el patró, porten la imatge a l’ermita i comproven que ja no se’n torna a l’embarcació. La Mare de Déu de la Misericòrdia serà per sempre la patrona del Grau. El patró, acabada la seua missió, seguirà el seu viatge.
L’estructura narrativa del conte popular hi apareix clarament. Els personatges o actors es divideixen en dos categories oposades: la Verge i el seu designi d’anar a un lloc escollit i les autoritats que volen apropiar-se de la imatge, amb l’excusa de donar-li l’homenatge adequat. El patró del vaixell fa d’intermediari entre els dos actors oposats. S’hi produixen tres desaparicions de la imatge, amb el conegut valor del nombre tres, que significa la totalitat i la intensificació d’un fet o d’una actitud, a més de reforçar l’oposició entre els actors. Els llocs de devoció importants, com la catedral i la col·legiata, contrasten amb la humil ermita grauera, on la Verge Maria voldrà quedar-se amb el poble fidel, que li canviarà el nom, és a dir, entrarà en una relació especial d’apropiació, no sols per referència a la poca grandària de la imatge i al color del marbre, sinó a l’afectivitat típicament valenciana del diminutiu.
La narració té alguns elements històrics, com la procedència de la imatge, d’acord amb les relacions comercials per mar entre Gandia i Barcelona, potser per un encàrrec o una donació. L’escultura en marbre blanc ja era ben estesa, des d’Itàlia, en molts llocs d’Europa, als inicis del segle XIX. Més important que l’escassa informació procedent del conte popular, el que realment pretén de comunicar, no és altra cosa que una profunda religiositat evangèlica, tal com apareix en el Magníficat de la Verge Maria (Lluc 1,51-53), que mostra la preferència de Déu pel humils i els pobres, mentre «derroca els poderosos del soli» i «els rics se’n tornen sense res». Com en altres moments de l’Evangeli, els pobres, els humiliats, passen a ser els primers per a Déu, en una inversió de valors que deixa sense fonament tantes aparences de poder i virtut com dominen el món.
En este sentit, la cultura actual, pretesament científica i també tan crèdula, dotada a més d’un gran poder d’informació, que deixa, com és obvi, sense suficient explicació una part decisiva de la condició humana, és a dir, de tot allò que es mostra resistent a tota explicació o racionalització, com són els afectes, el mal o la mort. Com si el fet de retallar la realitat, amb la cobertura d’una raó instrumental que només valora allò que és útil i eficaç, no constituira per això mateix la manifestació del seu fracàs.
Mentre la processó avança per la mar en calma del port, la mirada descobrix, més enllà dels límits de la història o la tradició, una comunió profunda amb tot allò que el missatge evangèlic va anunciant, sense defallir, sobre els fonaments més sòlids i interiors de l’esperit humà, com una invitació a entendre i a comunicar tot allò que s’ha viscut amb una alegria nova.
