Dimecres). L’infant obri un pouet a l’arena. Les menudes mans proven una i altra vegada la resistència de la sorra. I quan, de sobte, brolla l’aigua al fons del pou, la seua cara és l’expressió més gran de l’alegria. Ha descobert que amb el seu esforç ha fet brollar una aigua com la de la mar veïna. El caminant, mentre anota mentalment el miracle del somriure, com una albada de color, també hi veu, en els anys a venir, l’aigua clara o tèrbola de molts descobriments, de moltes experiències, en la grisor de l’existència. Però, ara, en el sol del migdia, tot és plenitud, llum vertical sobre les criatures que encara no han descobert el salobre de l’aigua que ha aparegut entre les seues mans, davant del rostre admirat de tanta meravella.
(Dijous). El vent, enfurismat, escampa pluges feridores, projectils de grans d’arena. Caminem indefensos, s’esborren tot seguit, en un tres i no res, les petjades. Sense recer, ni aixopluc, en la soledat, el vent i jo, el món i jo. De sobte ens creix una fraterna relació amb aquells jóvens romàntics, delerosos de ser fidels al seu esperit davant el gèlid interés del món del diner, de la matèria. El passat sempre torna, memòria dels avatars de la vida. El camí continua i evoquem a tants i tants que els vents contraris de la història han anat deixant en l’oblit, en el silenci dels segles. En un instant de desmai del vent, hem tornat al recés segur de la casa.
(Divendres). Al caminant li agrada acostar-se a les dunes, al cordó que s’alça, tan modest, davant les escomeses dels vents i les aigües, com un treball de segles de lluita desigual. A les dunes, algunes plantes s’hi han obert a la vida i les seues fines arrels, sempre ansioses d’humitat, han teixit una malla subtil, però poderosa, contra la despietada lluita amb els elements contraris. No són plantes cridaneres, sinó eficaces, provades en totes les adversitats. Alguns dels seus noms, com el del panical, són com una música discreta, suau, que acompanya i no distrau dels obligats treballs del viure. Al caminant també li agrada descobrir les secretes malles de fraternitat que sostenen, sense escarafalls, el pes de cada dia.
(Dissabte). El capvespre ha sorprés el caminant a la platja. El sol ponent, les ombres allargades dels edificis, els primers moments de buit, de silenci, sempre tenen un aire de lassitud, com un dolç cansament. L’hora incerta del dia, sense el pes obscur de la nit, canvia rostres i paisatges, matisats per una llum un punt misteriosa. El mar amic, company de camí, s’ha unit al silenci de la calma, al suau onatge, a les brises més amables. Abellix, amb tan fraterna amistat, continuar el camí, encara que les ombres avancen com un vestit de seda descolorida.
(Diumenge). Tota la nit el mar ha pretés anar més enllà dels seus límits. Les ones, amb fúria, han envaït les plàcides platges i conquerit un nou territori per a les aigües rabents. Volen anar més enllà de la subtil frontera de la costa, d’una pactada aliança amb la terra. Ara s’ha trencat la fràgil pau i la potent cavalleria marina avança sense destorb cap a les línies defensives de la terra. Per un moment, la victòria sembla definitiva i caldrà refer mapes i estratègies. A sol ixent, les ones, en un sobtant acord, han minvat i, a poc a poc, la calma ha retornat, mentre la retirada de les forces, sense cap humiliació, deshonor o covardia, han tornat als seus quarters de sempre, a les línies fronteres del pacte. A l’observador, sense cap motiu real o aparent, en esta ocasió s’ha limitat al seu paper, és a dir, a mirar, a contemplar, sense cap secreta o interessada intenció.
(Dilluns). El caminant, a boqueta nit, acaba el seu passeig. És l’hora de l’adéu. També cada dia arriba amb el seu pes i no cal fer-se el valent davant l’expectació dels altres, per voler allargar l’esforç del caminant, tot considerant la meta com una imposició. Caminar, passejar, ha sigut gratificant, mentre l’esperit ha anat observant i carregant-se de noves experiències, humils com la vida de cada dia, però sempre plenes de sentit. El poeta que va escriure que la mar sempre recomença, tenia tota la raó. Demà hi tornarem.
