La Huerta de Gandia, de Vicente Fontavella, és el retrat agrari més acurat que tenim de la comarca de la Safor, excloent la Valldigna, cap al 1950, un moment en què estaven generalitzant-se uns canvis que anaven a transformar la societat i el territori amb una velocitat de vertigen. En eixe corrent modernitzador, l’agricultura tradicional, clàssicament formada per cicles autosuficients, basats en energies i materials renovables, també estava en procés de canviar-se per una «nova» agricultura consumidora de materials i energies no renovables com ara el petroli, els plàstics i els productes organoquímics de síntesi.
El tractat fa una minuciosa -i apassionada- descripció d’un paisatge agrari on «oficialment» ja estava donant les seues primeres passes la citricultura d’exportació a través del port de Gandia, que començà a reparar-se el 1947. La «nova» agricultura permetia una predicció optimista del futur gràcies a què les tecnologies basades en el petroli accelerarien els cicles de producció, els productes fitosanitaris de síntesi acabarien amb les plagues, els plàstics permetrien collites fora de temporada, la bomba d’impulsió permetria superar els límits del regadiu històric i l’embassament de Beniarrés (1958) alleujaria les restriccions de reg els anys de sequera.
No obstant, la comparació crítica amb l’actualitat evidencia que l’èxit de la nova agricultura va ser breu. Del que no parlava el bo de don Vicente (i potser per raons ideològiques) en la seua anàlisi era de l’elefant que hi havia en el «hall» de casa nostra i que tard o d’hora anava a manifestar-se com un monstre de diversos caps. En un País que havia perdut tants trens per a la modernització (els darrers, les Reformes Agrària i Educativa de la II República) hi havia poques oportunitats d’esperar una evolució harmònica cap a la modernitat. La major part dels autors coincideixen en què la modernització i la industrialització de la societat espanyola es va fer de manera brusca, sense planificació i el que és pitjor: molt sovint al servei d’interessos no consensuats socialment i tradicionalment especulatius, sobre una societat civil afeblida a consciència, per acció i per omissió. Lamentablement, d’aquella sembrada hi ha qui continua collint fruit i encara hui moltes actituds aprofiten eixa feblesa o la submissió al poder (que és una altra varietat del mateix) per a instrumentalitzar-la.
Podríem enumerar algunes de les successives crisis parcials que l’Horta de Gandia va haver de sofrir des del tractat de Fontavella, que van ser simplement cortines de fum que en realitat amagaven el dèficit històric abans esmentat: la persecució inacabable de la varietat cítrica màgica i infalible, les successives plagues i malalties que semblaven la fi del món -fins l’arribada de la poció màgica- la generalització de l’agricultura a temps parcial, les eternes crisis de preus, el fracàs del model cooperatiu, la substitució del mil·lenari reg a manta pel reg per degoteig que ho apanyaria tot i ara, simplement, l’abandonament o la disjuntiva equivocada de si plantar caqui o alvocat com a solució a tots els problemes. Definitivament, esquers per avançar en la direcció d’altres conveniències, que al remat han conduït a més insostenibilitat ambiental, a l’externalització del cicle productiu i, finalment, també a la pèrdua de la propietat, física i emocional, de la producció, del patrimoni i de la identitat.
Paral·lelament, han brollat altres interessos sobre el territori i al bell mig d’aquest període naix la Llei Valenciana 6/1994, Reguladora de l’Activitat Urbanística, la tristament coneguda LRAU, que va ser la pedra de toc que permetia directament arrabassar el sòl agrari als propietaris, contra la seua voluntat o fins i tot contra la de la corporació municipal, en favor d’interessos clarament especulatius. L’efecte de la bombolla immobiliària de 2007 sobre les hortes litorals va ser molt important en allò que fa a l’ocupació del sòl, però encara va ser molt més demolidor sobre l’aspecte emocional d’una societat agrària (ja majoritàriament a temps parcial) que va començar a assumir que el manteniment de la seua activitat no tenia sentit. El desànim va motivar l’inici d’un procés d’abandonament agrícola en el que hui seguim plenament immersos.
Generalitzadament, a escala de País, el procés ha causat una gran desvertebració, greus problemes de sostenibilitat i nombrosos riscos naturals. Les conurbacions litorals han esdevingut nusos de comunicació superpoblats i urbanitzats, amb tot tipus d’activitats secundàries, comercials i turístiques -en gran part turisme immobiliari-, mentre la major part del territori es troba en vies de despoblació o envelliment i amb una dependència extrema d’aquests nuclis urbans. Tot i que després de l’esclafit de la bombolla immobiliària hauria d’haver-se superat aquest model, a falta d’altres propostes, la inèrcia continua i el turisme immobiliari i la «nova» configuració territorial segueixen demanant més i més infraestructures i vies ràpides que indefectiblement se situaran sobre el sòl fèrtil de les hortes litorals.
Novíssims però redundants corrents urbanocèntrics superposen una nova dualitat conceptual sobre les diferents dualitats ja existents al País: la protecció-destrucció del territori a tota costa sense espai entremig per mantindre una gestió agrària que conserve el valuós paisatge cultural mediterrani que, per a qui no ho sàpiga, des del Neolític és un mosaic agroforestal mantingut per l’acció agrària.
Ara, mentre l’emergència climàtica ens castiga, des d’Europa ens comminen a canvis en el model productiu. Es parla d’economia circular i de proximitat, de descarbonització, de lluita contra la desertificació (ambiental i humana), entre altres coses. Com a conseqüència, a casa nostra s’aproven estratègies territorials de mobilitat sostenible, de protecció del sòl i també es creen Agències («Valencianes», això sí) Antidespoblament i de Protecció del Territori, entre d’altres. Mentrestant, a una escala operativa es fan polítiques que directa o indirectament continuen provocant més abandonament i més despoblament rural (llegiu Artur Aparici) o pavimentant les hortes més fèrtils de l’arc mediterrani.
I és ací on l’Horta de Gandia torna a ser notícia. En l’últim pas del model descrit i al caloret dels fons europeus, el darrer tram d’un projecte de carretera de quatre carrils vol connectar dues macro-rodones passant pel rovell de l’ou de l’Horta històrica de Gandia. Un projecte que inevitablement afectarà el patrimoni, canviarà per a sempre el paisatge identitari i separarà uns pobles d’altres, amb uns talussos que arriben als 12 metres, tot esquarterant l’Horta en espais intersticials entre infraestructures viàries.
Seguint la tendència general, el projecte s’ha presentat amb algunes carències i formes despòticament il·lustrades. L’Estudi d’Impacte Ambiental obvia la valoració de la importància històrica, identitària i emocional de l’espai, mentre que l’absència de tallers de participació pública, amb el pretext de la Covid-19 i un període de recollida d’al·legacions durant el mes d’agost, deixen clara la classe de participació pública que es promou en aquests casos.
Com a reacció, una plataforma suportada per habitants de la comarca en demana la retirada i la discussió d’alternatives des de zero, sense condicionants i amb una participació pública real que assegure l’interés de tots/-es i que preserve la qualitat de vida i la identitat del paisatge per a futures generacions. Després d’un gran treball de mobilització i conscienciació, la Plataforma per l’Horta de la Safor ha reunit més de 2.000 al·legacions ben fonamentades contra la CV-60.
Arribats ací, estaria bé demanar que no simplificàrem les coses i no enfocàrem el debat en qüestions equivocades ni falsos maniqueismes que he llegit en alguna ocasió: crec que no es posen en discussió ni el progrés, ni la vertebració de les Comarques Centrals Valencianes, però sí que es demana una nova visió sobre el territori, que formule les preguntes adients en l’ordre correcte i d’una manera honesta, sense perdre de vista el mitjà i el llarg termini, mesurant bé els passos que puguen ser irreversibles i no donant coses per suposades.
No sé si aconseguiran el seu objectiu, però alguns pensem que aquesta Plataforma podria ser el germen de la societat civil creïble que necessitaríem per demanar un canvi de model cultural, territorial i productiu, si aconseguiren mantindre’s al marge de les instrumentalitzacions polítiques. No és fàcil, però somiar és de bades.
En qualsevol cas, de res servirà protegir ni fossilitzar un territori particular històricament funcional, si no acompleix la seua funció en l’actualitat, per què tard o d’hora acabarà sent destruït. Com tampoc servirà aprovar estratègies de sostenibilitat si les actuacions són simbòliques o irrellevants, o simplement si es fa el contrari del que es diu.
Així que, ves per on, l’única opció de preservar l’Horta de de la Safor (com la resta del paisatge cultural mediterrani) és viabilitzar la seua funcionalitat agrària. Tot i el temps perdut, l’extraordinari recurs productiu agrari (Fontavella dixit) de béns i serveis que és l’Horta de Gandia, lluny d’estar exhaurit, roman intacte esperant per a ser reactivat, tot i que no gosaré donar ací fórmules màgiques per a això. Perquè més enllà de les múltiples accions operatives possibles, que sempre seran solucions parcials, calen canvis estructurals i ben profunds per a acarar el dèficit històric del que Fontavella no parlava.
Ningú ha dit que vaja a ser senzill ni immediat, però tan de bo aprofitàrem aquesta embranzida per a començar a fer algunes coses que mai no hem fet.
