La insistent publicitat ens anunciava, mentre érem a la vora del foc o envoltats per l’aire condicionat, que la primavera ja havia arribat al Tall Britànic, de tal manera que podíem canviar en un tres i no res l’abric d’hivern per una caçadora d’entretemps, tot i que l’oratge seguia rúfol, advers. Enguany les falles de sant Josep arriben en dies de calor, encara d’estiu, quan abellix descansar a la voreta de la mar. Pareix que els fonaments del món amenacen d’imminent solsida i caldrà assegurar-se un sòlid recer per a salvar els mobles i alguna cosa més.
Tot sembla rebolicat i allò que pensàvem sòlid com una roca, ara resulta que redola com un cudol de riu que no sabem on acabarà de parar. Ara les falles, en una primera contradicció, conviuen amb les mascaretes, que d’alguna manera recorden el carnaval, però amb un posat tan trist que no inviten a la festa. En un segon envit, les festes falleres eren un joiós anunci de la primavera i ara pregonen la propera vinguda de la tardor, la que irònicament els nostres avantpassats anomenaven la primavera de l’hivern. Més encara, en una tercera aproximació, s’ha aconseguit el prodigi de tindre Falles i Fira el mateix mes, com la síntesi perfecta de l’esperit fester dels valencians.
Alguns, a la vista de tanta novetat, també invocaran el canvi climàtic. Ben segur que serà un tema ben acollit per la crítica fallera i que contribuirà a ser més conscients dels problemes de tota classe que l’acceleració de la transformació del clima està ja escampant en tot el món. Ja ens agradaria que la nostra contribució a l’escalfament universal només fóra per la cremà de les falles, unes fogueres efímeres i distanciades en el temps.
En una altra consideració més immediatament humana, pareix ser que l’imminent principi del curs escolar, davant de tanta ubicació festiva, va a produir una confusió temporal en els nostres xiquets i xiquetes, sobretot en els més menuts que, a més de viure el primer estranyament familiar, van a entrar en un temps de barreja de festa i escola. Tot siga que esta primera experiència no els deixe cap trauma i acaben vivint i pensant que la vida és una festa permanent amb algun moment de treball, com ja practiquen alguns adolescents i jòvens, oportunament vacunats de qualsevol experiència negativa infantil.
I si encara ens volem revestir amb les vestes acadèmiques, haurem de convenir que en este món globalitzat, la «coseta» vinguda de l’Orient, del gran taller universal, ens ha fet canviar més costums i rutines que els sermons més retòrics i les imposicions més estrictes dels guardians de l’ordre establit. Els antics deien que de l’Orient ve la llum, en al·lusió no a la posició de l’eixida del sol, sinó a la cultura, a la saviesa, a la llum de la raó, en definitiva. S’hi tracta, ens agrade o no, d’una teoria o tradició que la realitat històrica s’ha encarregat de negar, amb exemples tan inhumans com impedir el dret a l’educació de les xiquetes. També, per a nosaltres, tot això encara ens anima més a celebrar festes, una de les formes més visibles de proclamar l’amor a la llibertat i a la germanor.
Seríem uns ingenus si no tinguérem ben present tot el que la pandèmia ha posat en qüestió. S’hi podria obrir, en una etapa tan complexa, un temps de reflexió, repensar alguns elements no essencials de la festa, sobretot des de la perspectiva econòmica. Ajustar-se a la realitat social i econòmica, sempre amb l’objectiu de fer festa per a la comunitat, amb l’avaluació de despeses sumptuàries que no tenen una incidència social i que no tenen l’espontaneïtat de les festes verdaderament populars i són simples adherències d’altres festes, com el carnaval. I també, més profundament, accentuar el sentit satíric, arrelat en la vida de cada dia, l’autèntic regnat de l’humor.
Benvingudes estes falles extemporànies, però ben autèntiques, siga quin siga el seu format. Fer festa és el millor antídot contra qualsevol verí, sobretot el de la tristor i el desànim. També, cosa ben important, podem contribuir a cremar la «coseta» que tanta por ens fa, però que també ha contribuït a fer brollar noves forces i nous projectes, que la rutina fàcil ens havia fet oblidar o apagar.
En uns mesos entrarem en el fred de l’hivern i també tornarem a escoltar que la primavera ja la tenim a tocar de mà i que ja podrem cantar que necessitem «estoretes velletes» per a refer les nostres falles i obrir els cors a la festa.
