Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

dante i nosaltres

A les portes d’una escola italiana de Secundària, en dies de matrícula, algú va penjar un cartell amb els versos de Dante: Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate, és a dir, «Deixeu tota esperança, els que hi entreu», segons un vers del cant III de l’Infern. A més de la crítica sobre la situació escolar, el paper expressava l’estreta relació de l’ensenyament italià amb el poeta i el personatge més estimat de la seua cultura. En els nostres ambients és ben difícil que algú unira la seua reivindicació amb March o Cervantes...

La nit del 13 al 14 de setembre de 1321 moria Dante Alighieri a la ciutat de Ravenna, ara fa 700 anys. Nascut a Florència en 1265, la seua implicació en la política i en la milícia li ocasionaren greus problemes, de tal manera que va viure exiliat, des del 1301, en algunes ciutats, per haver estat condemnat a mort. Estudiós de la filosofia i la teologia, poeta ben relacionat i animador de noves tendències líriques, dedicà uns anys a la redacció de la seua obra cabdal, la Divina comèdia, coneguda així per l’apel·latiu que li va afegir Boccaccio.

Hui en dia, a contracorrent de l’actualisme, de la negació de la història per part de fonamentalistes, autoritaris i neoliberals, el sentit de la condició humana, per a Dante, descansa en Déu, però des d’una experiència profundament humana, com és l’amor, mitificat en Beatrice Portinari, morta en plena joventut, que el conduirà en el gran viatge de la vida del més enllà, sobretot en el Purgatori i el Paradís. En l’Infern, amb la guia de Virgili o la raó natural, baixarà a l’obscuritat del mal present en la història, en la condició humana, en contra de la tesi de la bondat natural pervertida per la societat. Això sí amb l’humaníssim passar comptes practicat pel polític i poeta florentí, unit a la sàtira, tot tan políticament incorrecte per a certes sensibilitats actuals.

En el viatge pel Purgatori, Dante descobrirà la possibilitat de canviar, de penedir-se, que implica la consciència d’haver fet el mal. La responsabilitat personal, amb la defensa de la llibertat personal, gràcies a Beatrice, serà un amor transfigurat que conduix a la fe, a la salvació. De tal manera que, en arribar al Paradís, tot allò que era obscuritat serà transformat en llum, mentre, en el camí, Beatrice seguirà explicant-li la profunda relació entre la raó i la fe. El viatger, encara vianant del món, anirà intuint la plenitud de Déu, al final del camí, en la consumació definitiva amb «l’amor que mou el sol i les estrelles», en total contrast amb l’actualisme efímer de l’existència, on tan sols interessa aprofitar i fruir del moment, sense cap relació amb els altres.

Dante, tan implicat en la política italiana del seu temps, va ser un observador lúcid i lliure del gran tauler internacional de les monarquies interessades en assegurar la seua presència a Itàlia. En el cas de la corona d’Aragó, ja present a Sicília, les seues referències als reis Pere el Gran i els seus fills Alfons, Jaume i Frederic apareixen en el Purgatori. Els més durament criticats són els reis de Sicília Jaume II i Frederic II, de tal manera que ni al Paradís s’esborra la seua nefasta memòria. El polític florentí, fervent partidari de l’Imperi en la seua lluita amb el Pontificat, sí que esmenta favorablement a Constança, filla de Manfred de Suàbia, rei de Nàpols i Sicília, esposa de Pere el Gran.

La presència de Dante en la nostra literatura, des de ben prompte, va ser molt important, ja que les seues obres, sobretot la Comèdia i Vita nova, eren ben conegudes en còpies manuscrites i pels comentaris d’origen italià, ja en el segle XIV. Andreu Febrer, de la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, a principis del XV, va fer la primera traducció en vers de la Comèdia de tota Europa. Les traduccions de la Comèdia han sovintejat, de tal manera que en el segle XX s’han publicat les traduccions de Josep Maria de Sagarra, en tercets, i de Joan F. Mira, en vers decasíl·lab sense rima. Per esmentar només autors valencians del segle XV, les referències a al poeta florentí apareixen en sant Vicent Ferrer, Jaume Roig i en Curial e Güelfa, la novel·la de cavalleria i amor, d’origen valencià, i fins fa poc d’autor desconegut. El cas d’Ausiàs March és el més significatiu, encara que la seua visió de la dona és molt humana, a diferència de la donna angelicata de Dante, tot i que en ambdós poetes l’amor és l’eix de la seua obra.

Després de 700 anys la Comèdia continua exercint una atracció intensa en molts lectors i estudiosos. Llegir-la des del nostre temps, per exemple actualitzant els personatges que apareixen en l’Infern, és tot un exercici de lucidesa, com és també fer-ne una lectura com un viatge interior o una experiència espiritual, tot buscant un sentit transcendent a la pròpia vida. I moltes més possibilitats de lectura, inclús les preferides en les diverses etapes de la vida, siga la joventut o siga la maduresa, des de la implacable crítica dels pobladors de l’Infern a la compassió pels sofrents en el Purgatori o l’esperança certa del Paradís.

Compartir el artículo

stats