Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinión

Un passeig marítim cal defensar-lo, no destruir-lo

Aquesta imatge tan plena de vida va ser testimoni d’un dia qualsevol de l’estiu de 1956. La jove holandesa que va arribar a la platja de Bellreguard en la seua lluna de mel observa fascinada una família «autènticament mediterrània» posant amb les seues mirades seductores, els seus somriures contagiosos, la vestimenta, les mans disteses, el lloc, la mar... i en un altre plànol un xiquet abstret del moment, juga amb l’aigua sobre «la Font de la Roda». Una escena que reflecteix el nostre estil de vida mediterrani en un lloc únic i irrepetible.

Un enclavament integrat amb el passeig de la platja de Bellreguard que ha patit les conseqüències de l’impacte mediambiental de l’espigó del port de Gandia i, tot i això, ha sobreviscut a les agressions de la mar en dues ocasions anteriors, fins que ara, a la tercera, l’alcalde ha pactat amb el Govern signar la seua desaparició i sentència de mort.

Aquest pacte és el reflex de les declaracions d’un alcalde entossudit a no defensar el seu patrimoni: «he alliberat la platja de Bellreguard de 360 metres quadrats de formigó per al gaudiment dels banyistes», literalment, publicat per ell en xarxes socials aquest estiu, sense esmentar que aquests 360 metres de formigó a què refereix, són patrimoni del poble i pertanyien en la seua major part a l’enclavament de «la Font de la Roda», construïda el 1931.

Ara i després d’haver avançat el mar més de 200 metres en les platges del sud per l’efecte barrera de l’espigó del port de Gandia, en trencar el cicle ecològic dels corrents marins que transportaven l’arena a aquestes platges i sense que s’hagen posat els mitjans per evitar-ho i restaurar-ho, com li exigeix la Llei de Responsabilitat Mediambiental a l’Autoritat Portuària, han sigut de nou víctimes del temporal «Glòria». La solució que ha pactat aquest alcalde amb el Ministeri de Transició Ecològica (MITECO), és reduir l’espai del passeig i no reconstruir el danyat, incloent l’enclavament d’aquesta històrica Font de la Roda. Per la qual cosa és molt possible, que si es produeix la cessió d’aquest espai al Govern en aplicació de l’Art. 3 de la Llei de Costes, la seua destrucció s’haja realitzat contravenint l’Art. 46 de la Constitució, sobre la protecció i conservació del patrimoni.

Com a conseqüència d’aquesta decisió el Ministeri va procedir a demolir els fonaments i desposseir-ne per a sempre de les seues arrels (pou) després de 90 anys d’història viva. I perquè els seus veïns no oblidem que va existir, pretén construir, òbviament en un altre lloc, un monument «in memoriam» amb la roda de ferro rescatada per un veí, possiblement per enganxar-la a una llosa a manera de làpida.

En el preludi d’aquestes accions i després del temporal Glòria, ja van anunciar als mitjans de comunicació les seues intencions: «L’alcalde de Bellreguard planteja no reconstruir el passeig marítim destruït per Glòria per tornar-lo a la naturalesa», titulars publicats per Levante-EMV y la Sexta televisió, entre altres mitjans. Declaracions que lògicament van tindre molta repercussió i serien dignes d’un alcalde assenyat si no haguera transformat la realitat en dir que la mar recupere el seu espai, perquè com hem explicat el que ha ocorregut a la seua platja és el contrari, la mar ha envaït la terra per l’acció de l’home (espigons i pantans), és a dir de manera artificial.

No entenem com algú li pot llevar el valor a un passeig marítim construït fa quasi 50 anys complint la legalitat i a més plantejar la seua destrucció, quan precisament és la víctima reconeguda d’un impacte mediambiental provocat, entre altres, per una infraestructura portuària de 1.100 metres de llarg, també legal, però aquesta sí, construïda dins de la mar.

Un passeig marítim és un espai d’un valor social únic, on es fomenta el pluralisme cultural, on coincideixen diàriament milers de persones per a gaudir de la naturalesa, de les eixides de sol, de la brisa de la mar, de l’esport, de la gastronomia, de passejar, de jugar, de participar en activitats culturals i lúdiques, de tertúlies, de retrobar-se cada any amb veïns, vells amics, familiars… Aquests valors socials i el nostre paisatge litoral formen part de la nostra cultura mediterrània. No podem canviar la història que ha guiat la nostra forma de vida i la que van decidir viure els nostres predecessors, és la nostra herència cultural amb les coses bones i les dolentes, és l’autèntica, la que hem de posar en valor i protegir.

Curiosament i per aclarir les incongruències que defineixen l’estratègia d’aquest alcalde, en la publicació de «El Salto» reconeix que els espigons del port frenen els sediments i impedeixen la regeneració natural de l’arena de les platges, i a més diu: «hem d’anar a l’arrel del problema. Però qui es planteja desconstruir una infraestructura tan potent com un port?». És a dir, reconeix que l’origen del problema està en el port i, no obstant això, proposa desconstruir el passeig del seu poble que és la víctima del port. Per què no li exigeix al port que complisca les seues responsabilitats mediambientals d’evitar i reparar el dany? Per què fa el contrari quan li assisteix la llei i la raó?

No es pot conservar el que un no vol i no es pot voler el que un no entén. Per gestionar el patrimoni d’un poble cal voler-lo.

Com va escriure el nostre estimat i il·lustre Francisco Brines: «el poema el fa l’autor, però després és el lector qui s’encarna en ell, i fa la seua pròpia selecció».

Compartir el artículo

stats