R econec ser un usuari roín de les xarxes socials. Encara que un dia m’hi ensenyaren, jo no he fet mai un tuit; no gaste l’Instagram, tan sols per a veure el que penja allí, professionalment, gent de la meua família; tinc un compte de Facebook en el qual, directament, a penes entre el dia del meu aniversari, i pertanc a Linkedin, del qual rep un munt de missatges i de demandes, però ni recorde quina cosa he de fer per a entrar-hi. Tampoc sóc un desabrigat informàtic. Em moc, diàriament, per Internet, el qual he emprat professionalment en la meua consulta, on el primer ordinador —grandíssim— el vaig instal·lar en 1984. També, des de casa, m’ocupe de l’economia domèstica i personal, sense anar al banc, cosa que faig rarament. Llig, en qualsevol moment del dia, tot tipus de premsa digital. Sóc un usuari constant del correu electrònic, amb el qual, per exemple, puc lliurar este article, tots els dissabtes, a la redacció del diari perquè vostés el puguen llegir hui, diumenge. Utilitze, sovint, el WhatsApp, prou menys que la mitjana, i no m’agrada gens que es comuniquen amb mi mitjançant esta aplicació per a dir-me les coses importants. Fuig dels grups del WhatsAps i en els quals he d’estar necessàriament, quan me n’adone, tinc centenars de texts escrits pels altres components grupals als quals jo no he correspost. Agraïsc els missatges SMS que em comuniquen o em recorden les citacions mèdiques o de l’administració, i no aquells de tarannà publicitari que em destorben a tota hora.
Jo sóc del telèfon, d’escoltar la veu de la persona a l’altra banda de l’auricular, de sentir el to i d’apreciar els sentiments que m’arriben acaronant les paraules.
Però visc en este món i sóc conscient de la importància de les xarxes socials en tot tipus d’activitats vitals, des de les més importants, aquelles pertanyents a les esferes econòmiques, científiques, socials, polítiques, etcètera, fins a aquelles activitats de que pertanyen a l’ús individual de la persona siga quin siga el nivell emprat i de la necessitat autoimposada. La necessitat de la comunicació.
Per això quan dilluns passat durant l’espai de 6 hores es produí a nivell global la caiguda de les grans xarxes (Istagram, Facebook, WhatsApp), el món va parèixer endinsar-se en un caos perquè diuen que 3.500 milions d’usuaris (aproximadament la meitat de la població mundial) es van veure afectats, amb greus repercussions professionals i financeres, doncs he llegit que s’han produït pèrdues econòmiques quantificades en milions de dòlars, inclús en les borses, en les quals estes companyes cotitzaven.
No m’he pogut aclarir respecte a quina va ser la causa de la fallada, en la qual les diverses aplicacions i eines de les empreses van estar pràcticament inaccessibles a nivell mundial, perquè inclús els enginyers principals encarregats suprems de les xarxes tampoc han estat segurs del què havia passat, ja que en plena caiguda tampoc ells podien investigar-ho perquè l’apagada havia afectat a moltes de les eines i sistemes interns que ells utilitzen en les operacions diàries, la qual cosa havia complicat els intents de diagnosticar i resoldre ràpidament el problema. Finalment, a poc a poc, tot tornà a la normalitat i en les entrevistes que els mitjans de comunicació feren a les persones pel carrer pareixia que havien viscut un malson, amb sensació de pèrdua i de desubicació. Jo em feia creus d’escoltar el que digueren alguns dels entrevistats, pareixia que no existia res més important en les seues vides que estar penjades a la pantalla d’un mòbil.
La necessitat de comunicació ha sigut vital en la meua professió. Els primers anys de cirurgià de l’hospital Francesc de Borja de Gandia, féiem les guàrdies a casa, s’anomenaven localitzades, i t’obligaven a no poder moure’t d’allí, perquè si hi havia una urgència quirúrgica et telefonaven i havies d’acudir-hi urgentment. Havies d’estar al costat del telèfon. Després un dels meus companys cirurgians, Juan Salvador Carbonell, qui era, a més a més, un dels propietaris de la Clínica de la Sagrada Família, situada al barri de Corea, tenia un buscapersones perquè en la seua clínica havien instal·lat una emissora perquè els seus professionals pogueren portar-lo damunt i xiulava quan era requerida la seua presència. Carbonell ens deixava el seu dispositiu, el qual anàvem passant-nos de mà a mà els quatre cirurgians de l’hospital el dia que estàvem de guàrdia. Quan hi havia una urgència, des de l’hospital cridaven a la Clínica de la Sagrada Família i des d’ací ens lliuraven un missatge. Aquella situació ens proporcionava una certa llibertat i una relativa mobilitat, fins aleshores desconeguda, perquè, quan sonava el buscapersones i estaves fora de casa, tu buscaves una cabina de telèfon i telefonaves a l’hospital, on t’informaven del que volien o t’indicaven que hi acudires ràpidament.
Un dia, el familiar d’una pacient privada em va demanar les claus del meu cotxe i quan me’l va tornar m’hi havia instal·lat un telèfon. El regal em deixà bocabadat, per la despesa econòmica exagerada, però des d’aleshores, a finals dels huitanta, jo he pogut estar connectat professionalment i familiarment, a tothora. Quan isqueren al mercat, crec que vaig ser dels primers que tingueren un telèfon mòbil, el qual, pel temps, passà a convertir-se en una part més del meu cos. Sempre l’he dut damunt. De dia lligat a la corretja del pantaló i de nit, a la butxaca del pijama, per si qualsevol de les meus pacients operades podia necessitar qualsevol cosa en qualsevol moment. Mai he sigut fan de nous models ni de les virgueries tecnològiques, sols em preocupava tindre cobertura per tot arreu on jo estiguera. Sols volia que sonara quan se’m buscava, que jo poguera cridar quan em fera falta i que, en les dues situacions, jo poguera sentir i que em sentiren des de l’altre costat de la línia.
Conec totes les possibilitats tecnològiques dels telèfons actuals, els quals, a banda de poder connectar-te telefònicament amb qui vulgues, poden servir per a fer i rebre fotos, també vídeos, escoltar música, consultar tot en Internet, connectar-te a les xarxes socials, assabentar-se de resultats esportius, jugar, consultar l’oratge i les programacions, posar el GPS o mostrar als altres la teua localització, etcètera. Possibilitats infinites d’ús que provoca que cada vegada haja més gent enganxada als smartphones i durant cada vegada més hores. Els estudis fets presenten Espanya com un dels països més atrapats pel mòbil i visc, amb preocupació, les conseqüències que té sobre la població l’ús indiscriminat, abusiu i inconscient dels telèfons mòbils intel·ligents actuals. Hi ha nom mèdic per a la dependència del mòbil, la nomofòbia, la qual es descriu com la por irracional a eixir de casa sense el mòbil o no portar-lo damunt, l’ansietat i malestar que causa en algunes persones estar fora de cobertura, sense bateria i, no diguem, si l’han oblidat en algun lloc.
D’estes qüestions he escoltat parlar en les entrevistes fetes al personal després que el dilluns passat, quan durant sis hores, s’apagaren les xarxes.
pasqualmolina.wordpress.com
