H ui, tercer diumenge d’octubre, es celebra el Domund, el Diumenge Mundial de les Missions. Es tracta d’una jornada en la qual l’Església Catòlica promou l’esperit missioner. Esta celebració va ser instaurada l’any 1926 i en esta diada, durant anys, es recollien donacions dirigides a la labor missionera catòlica.
La festa es celebra en el més d’octubre perquè fou en este mes quan es va descobrir el continent americà, fet que va obrir les pàgines de la història de l’evangelització. Es considera que este mes hauria de ser assenyalat per tots els països com el de la missió universal.
S’anomena missioner aquella persona que té com a objectiu principal l’anunci de l’evangeli mitjançant obres o paraules entre aquells que no creuen, i la seua labor es desenvolupa, principalment, en indrets on l’Evangeli no ha sigut suficientment anunciat o recollit, quasi sempre en ambients hostils ubicats més enllà de les fronteres amables on habitualment està dificultada la predica i l’acceptació del missatge.
La paraula missió s’havia originat en el segle XVI quan la Companya de Jesús va enviar alguns dels seus jesuïtes a l’estranger, ja que la vocació de l’orde és la de servir a Crist en missió universal. Concretament es coneix que entre 1581 i 1592 vaig eixir de Lisboa 54 jesuïtes cap a l’Índia per a seguir els passos de Francesc Xavier. La paraula missió es va popularitzar a partir de la traducció llatina del passatge bíblic en el qual Crist envia els seus deixebles a predicar en el seu nom. Des d’aquell moment es coneixen com a Missions aquells llocs o assentaments fundats amb aquella intenció.
Tanmateix la paraula missió també té el sentit de treball, tasca, quefer, o comesa, i esta accepció més general permet la concepció d’un cert caràcter missioner en les persones, ministeris i institucions, independentment del seu origen o condició laica o religiosa.
Tots estos conceptes, els quals hui, és clar, he tingut que actualitzar i contextualitzar, pertanyen al territori de la meua memòria infantil en el Col·legi dels Escolapis de Gandia. Allí les missions eren centres d’importància vital per a la transmissió de la fe, els quals estaven situats en llocs tan allunyats que era impossible imaginar les distàncies i aquells missioners eren una raça sacerdotal revestida d’una heroïcitat tal que nosaltres, els xiquets, consideràvem que eren uns éssers especials amb un perill real de ser martiritzats per aquells que no acceptaven la seua paraula o els consideraven un risc per a les seues creences ancestrals.
Els rectors del col·legi consideraven les missions i als missioners com els capdavanters de la transmissió i de l’ampliació territorial de la Paraula de Deu i ens repetien, constantment, que ells necessitaven ajuda de tot tipus, fonamentalment econòmic, per a realitzar la seua missió. I en estos moments apareixia la paraula Domund, a la qual anava associada la necessitat d’una col·lecta per a recollir diners, els quals se’ls faríem arribar perquè ells pogueren continuar treballant en aquelles terres llunyanes.
Aleshores ens deien que nosaltres els xiquets érem peces fonamentals per a aconseguir arreplegar-ne. De fet, segons ells, nosaltres pertanyem a aquella Obra Pontifícia de l’Església anomenada Infància Missionera, coneguda també com la Santa Infància, la qual es va crear a mitjans del segle XIX, quan informacions provinents de la Xina denunciaven infanticides en les xiquetes. Aleshores es tractava de fomentar plegàries i obtenir almoines entre els xiquets per a construir orfenats i per a les compensacions que els missioners havien de donar als pares a canvi de les xiquetes per ells rebutjades. Espanya es va adherir a l’Obra de la Santa Infància el 1852, quan Isabel II va signar el reial títol i va convertir la seua filla Isabel, la princesa d’Astúries, en la primera associada.
Per això, quan el 1926 es va instituir el Domund, érem els xiquets menors de 14 anys els qui havien de fer la col·lecta. En esta setmana d’octubre, tots els anys apareixien en el col·legi dotzenes de vidrioles que tenien la forma representativa de caps d’aquells col·lectius que tots tenien en la ment que anaven a ser evangelitzats. La vidriola més habitual era la del cap d’un xiquet negre, de morros i nas prominent, amb el monyo caragolat; una altra representava un xiquet xinés amb el capell mandarí al cap i la més cridanera, per a mi, era la que representava el cap d’un indi, com aquells de les pel·lícules de l’oest, amb el seu plomell a la testa.
A mi sempre em tocava el xiquet xinés i, el que era més terrorífic per a la meua vergonya infantil, havia de disfressar-me de xinés amb capell i tot al cap, lligat amb una cinta, i així havia d’eixir al carrer el diumenge del Domund per a recollir «la voluntad para los chinitos». Aleshores havia d’escoltar tot tipus de comentaris, com aquell que em va copsar especialment: «Sí, vosaltres aneu arreplegant diners per als xinesos, que ara quan siguen milions veurem on ens haurem d’amagar nosaltres». I sacsàvem la vidriola fent sonar les monedes que introduïen els transeünts.
Realment no he sigut mai conscient de les recaptacions ni de la destinació d’aquells diners. Però sé que arribaven. En el passar dels anys he conegut que missions i missioner encara continuen actius, i que hi ha una importíssima quantitat de dones missioneres, monges dedicades, crec hui, més a l’ajuda social de les ètnies menys afavorides. Labor altruista, solidària, perillosa, la qual mereix tota la nostra consideració.
En l’actualitat les col·lectes del Domund es canalitzen a través de les parròquies o amb col·legis concertats de l’Església amb destinació a l’organisme Obres Missionals Pontifícies, i també hi ha múltiples ONGs que donen suport, amb esperit humanitari aconfessional, a fins similars, els de l’evangelització i de l’educació.
Hui la ranura de les vidrioles és substituïda per les donacions via electrònica, i es poden fer en qualsevol moment de l’any.
pasqualmolina.wordpress.com
