Manel Arcos Martínez (Oliva, 1965) és, sense cap mena de dubte, el millor expert en el bandolerisme valencià del segle XIX que tenim. La seua primera incursió en la matèria fou amb un assaig d’investigació històrica intitulat La senda dels lladres: bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839), treball guardonat en 2008 per la Societat Coral El Micalet amb el XV Premi Francesc Ferrer i Pastor. A eixe llibre l’havien de seguir deu més, alguns tan coneguts com El robatori de Benimassot: un misteri, una llegenda i uns quants roders de la Marina (2013). També ha escrit dos poemaris, al meu parer, d’una tendresa i força ben remarcables: El vol del silenci (2014) i Llibre de Guardamar de la Safor (2016).
Al març de 2011 va obtindre la XIV Beca d’Investigació Ciutat de Dénia, pel projecte Els segrestadors de la Marina: bandolerisme en temps de revolució (1869-1875). Des d’abril de 2011, és director de la revista Cabdells, editada per l’Associació Cultural Centelles i Riusech d’Oliva.
Arcos torna ara a firmar un treball històric metòdic i rigorós, després de consultar 24 arxius, 109 publicacions periòdiques i 67 biografies. Una obra imprescindible, molt ben escrita, trepidant i àgil: Els Ganyans: la història que no es va contar (Pego, 1844-1883) (Edicions del Sud, 2021).
Aquest escriptor oliver és un assidu lector de l’historiador judeobritànic Eric Hobsbawm, el qual sostenia que els bandits socials eren individus que vivien en els límits de les societats rurals, dels robatoris i del saqueig, i que eren percebuts freqüentment per la gent comuna com a herois o senyals de la resistència popular contra l’statu quo. Però aquest no sembla ser exactament el cas dels personatges del seu nou estudi històric. Els Ganyans de Pego semblen ser, més aïna, el fruit malèvol i inevitable de la concurrència temporal, en un lloc determinat, de diferents fenòmens socials que ocasionaren un dels còctels més explosius ocorreguts en la història del nostre país, verbigràcia: l’existència de velles rancúnies entre famílies, l’origen de les quals es perd en la nit del temps; la presència d’individus amb un perfil psicològic clarament antisocial; les deficiències d’un Estat fallit, que intenta refer-se en un segle turbulent (el Huit-cents), i amb unes institucions francament insuficients i disfuncionals, que atorgaven als individus antisocials una sensació d’impunitat ben evident; l’omnipresència de famílies caciquils poderoses sense cap poder públic que els fera de contrapés; una administració municipal composta exclusivament per gent de confiança i de lliure designació; una corrupció ubiqua que enverinava i podria el normal funcionament de la política, de la justícia i de les institucions en general.
Manel Arcos Martínez, tot al llarg d’aquesta nova criatura literària, ens transporta als escenaris més llòbrecs d’una societat rural desigual i totalment posseïda per una poderosíssima i devastadora follia homicida. Les estadístiques són esfereïdores, entre 1844 i 1883, es van produir a Pego seixanta assassinats, això suposa més d’un assassinat per any per a una població amb un nucli urbà constituït aproximadament per mil cent cinquanta cases. Després de besllumar, amb la lectura d’aquest text fresc i àgil, l’abast de la set de mal que presenten alguns membres de la nostra espècie; no puc evitar pensar que, encara hui en dia, l’ateu i pessimista Thomas Hobbes constitueix, al meu parer, la més seriosa objecció al pueril optimisme liberal ancorat en la idea del progrés lineal i racional, tan lloat per intel·lectuals tan estimulants com Mario Vargas Llosa o Carlos Rodríguez Braun, els quals propugnen una presència mínima de l’Estat en la societat i en l’economia. Estic totalment d’acord amb la idea que l’Estat no ha d’arribar a ser un ens tan gran i omnipresent que arribe a ofegar la força, l’espenta i la iniciativa d’allò que anomenem la «societat civil», però també em sembla prou evident que, tot com afirma «sir» Hobbes en el seu Leviatan, durant el temps en què els hòmens viuen sense un poder comú suficient que els mantinga en el respecte mutu, es troben en una situació de conflicte permanent, una mena de guerra sorda i contínua d’uns contra els altres («Bellum omnium contra omnes»).
En tals condicions, als éssers humans, només els queda la pitjor cosa de totes, que és la por contínua, el possible perill d’una mort violenta i la constatació diària de la probabilitat d’una vida sòrdida, solitària, desagradable, brutal i curta.
