Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

FLORS DE VIDA I ENYORANÇA

Els darrers dies d’octubre, mentre els vents anuncien oratges canviants i els rellotges s’ajusten a l’hivern, als cementeris les flors tornen a omplir d’afectes i records els noms estimats. Tot convida a la calma, a una certa pau interior, a la reflexió, a intuir que la vida, com la lluna, té la seua cara oculta, que en tota realitat hi ha sempre amagat algun secret, que ningú no pot ignorar sense perdre alguna gemma preciosa de l’existència, encara que siga en la mar tempestuosa de la pressa contemporània, que tampoc ningú sap on pot conduir, a quina meta aspira més enllà de desitjar una vida tranquil·la i plena. És el moment de mirar per damunt del cercle tancat de cada dia.

La reflexió, per breu que siga, fa emergir la sensació dolorosa de pèrdua, de límit, de final de la vida. És com llegir les darreres pàgines d’un llibre, on potser trobarem el sentit de tantes voltes i revoltes dels personatges. I també una certa decepció, possiblement perquè havíem imaginat un final més lluminós. Que és una constant de l’esperit humà, ho comprovem també quan caminem entre els segles passats i recollim, com en un bosc, els fruits no acabats de tantes vides. Els avisos, tan antics, de llibres com el de Job, ens recorden com és de breu la vida, o si ho volem assaborir més poèticament, el llibre dels Salms ens regala alguns versos que ens recorden que «els hòmens són com un somni en fer-se de dia, / són com l’herba que s’espiga i floreix/ però a la vesprada es mustia i s’asseca».

En la poesia de totes les èpoques este sentiment de pèrdua està escampat en totes les llengües i literatures en considerar el caràcter destructor del temps, indiferent i fugisser. A vegades, com una fita que no podem creuar, algun poema quasi ens ferix, com aquell de Leopardi dedicat a una adolescent: «Sílvia, ¿encara recordes / aquell temps de la teua vida mortal?». El poeta no sap com arreplegar tanta pèrdua i en fa un ramell de tristor i enyorança, de flors marcides pel temps. Un sentiment que també obri unes perspectives de joia, de desig de fruir de la vida. I així entrem en un altre misteri de la nostra condició humana, que no és altre que la fervent aspiració de viure, d’assaborir el do de la vida, que clama per la felicitat i la plenitud.

En este nou regne d’exaltació de l’alegria i la felicitat de viure, també podem endinsar-nos en les sendes més amables, més planeres, amb la sobtada sorpresa de trobar ben pocs companys en els camins de la vida en plenitud. Hi ha un cert pudor o vergonya de mostrar als altres que som feliços, tot i els nostres límits, que com diu un salm, Déu a l’home «l’ha coronat de glòria i dignitat, / l’ha fet rei de les coses creades,/ tot ho ha posat davall dels seus peus». Una alegria de viure que també ha arribat a la poesia, com en el Maragall quan preguntava que «si el món ja és tan formós, Senyor... què més ens podeu donar en una altra vida?», o en el vitalisme, tan proper, d’Estellés.

En la societat del benestar, el més gran des del Neolític, el verí del nihilisme, el luxe dels rics, que proclama la més radical decepció amb la vida, ha entrat en la nostra cultura europea com un element habitual, de tal manera que una part important de l’art ha renegat de la bellesa i va presentant un espill de l’home el més obscur i lleig possible, amb «instal·lacions» de museu o d’exposició que mostren el caràcter efímer de tota creació humana. El seu correlat és el programa de fruir ara i ací, com si no tinguérem ni passat ni futur, com si el pessimisme fóra l’únic camí possible per a la humanitat, ensinistrada tan sols per al consum, més immediat i compulsiu, mentre ha anat abdicant de la necessària crítica, de la capacitat de destriar el gra de la palla.

Al remat, resulta que tant la decepció com l’exaltació vitals són inseparables perquè l’una i l’altra són constitutives de la nostra condició humana, sempre ambigua, en tensió entre el pes que enfonsa i el desig de respirar l’aire pur dels cims. Ser-ne conscients és una d’aquelles lliçons que no apareixen en cap programa escolar.

En els dies plens d’afectes i records pels absents, dels qui han completat el camí, potser ens n’arribarà, de la seua experiència, alguna ensenyança de profit perquè quan la roda de la vida apunta a la plenitud, cadascú, sense disfressa, trobarà la veritat del seu lloc, el que li pertoca en justícia, i reordenarà l’escala de valors sense temor al ridícul social o a l’ordre establert. És aleshores quan serem totalment lliures, plenament humans.

Compartir el artículo

stats