Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L’origen de la Torre dels Pares: Una alqueria jesuïta del segle XVII

L’edifici es va alçar per iniciativa exclusiva dels jesuïtes locals, els quals havien rebut les terres anys enrere de mans de Francesc de Borja amb l’objectiu de dotar la recentment inaugurada Universitat de Gandia amb unes rendes permanents

L’origen de la Torre dels Pares: Una alqueria jesuïta del segle XVII

Habitualment, una de les tasques més complexes per a la historiografia és la de trencar amb els relats que durant segles s’han gestat entorn del nostre passat fins a convertir-se en llocs comuns de valor infrangible. Tal vegada, un dels casos més remarcables en aquest sentit a casa nostra siga el de la Torre dels Pares, a la qual se li ha atorgat tradicionalment un origen andalusí amb nombroses reformes durant la baixa edat mitjana, quan s’hauria vist ampliada amb l’edificació d’una alqueria al seu redós. Aquest enunciat, construït sobre una exigua documentació escrita i repetit durant dècades en publicacions diverses, ha tendit a ocupar l’imaginari col·lectiu fins a convertir-se, de manera imperceptible, en certesa històrica.

L’origen de la Torre dels Pares: Una alqueria jesuïta del segle XVII

En aquest sentit, quan l’Ajuntament de Gandia va decidir restaurar aquest important edifici, la primera tasca necessària era l’estudi minuciós del seu origen i evolució al llarg del temps, amb l’objectiu de poder plantejar una actuació arquitectònicament i històricament adequada. Una anàlisi que, més enllà del seu valor acadèmic, resulta importantíssima a l’hora de poder recuperar el nostre patrimoni de manera correcta i, finalment, posar-lo al servei de tota la ciutadania.

L’origen de la Torre dels Pares: Una alqueria jesuïta del segle XVII

Per a poder resoldre els nombrosos interrogants que l’edifici ens presentava i als quals calia donar resposta abans de plantejar cap tipus d’intervenció, des del Servei Municipal d’Arqueologia es va proposar un projecte que consistia en l’estudi de totes les fonts escrites conservades en distints arxius de l’Estat, la documentació fotogràfica i planimètrica completa del monument en l’estat actual i la realització de quaranta cales a les parets de l’edifici i quatre sondejos arqueològics al subsol per a poder definir totes les fases constructives, així com possibles restes anteriors. Junt amb l’equip tècnic municipal, en el projecte han participat els arqueòlegs Joan Palmer Broch i Pau Garcia Borja, el paleògraf Alfred Garcia Femenia i el topògraf Nacho Segura Martínez.

L’origen de la Torre dels Pares: Una alqueria jesuïta del segle XVII

Els resultats de l’estudi ens permeten ara plantejar que, sobre el solar desocupat on hui s’assenta l’alqueria, el primer element a edificar-se va ser la torre, que comptava amb un semisoterrani utilitzat com a aljub i quatre altures superiors, coronades amb una terrassa plana. La pressió exercida per aquest depòsit d’aigua va portar a construir els murs inferiors de la talaia en pedra, una tècnica diferent de la de la resta de l’alçat, fet amb tàpia valenciana. Aquesta decisió, que va estar motivada per raons estructurals, s’ha confós durant dècades amb l’existència d’una construcció anterior, que ara pot descartar-se.

L’origen de la Torre dels Pares: Una alqueria jesuïta del segle XVII

Pel que fa al moment de l’edificació, aquesta sentinella al bell mig de l’horta gandiana no mostra cap indici d’un origen medieval, com bé apuntava ja el buidatge exhaustiu de fons d’arxiu realitzat per Ferran Garcia-Oliver, sinó que es va alçar a inicis del segle XVII per iniciativa única i exclusiva dels jesuïtes locals, els quals havien rebut les terres anys enrere de mans de Francesc de Borja amb l’objectiu de dotar la recentment inaugurada Universitat de Gandia amb unes rendes permanents. En cas que existiren les cases descrites al document de compra d’aquesta alqueria per part del primer duc Borja de Gandia als germans Balaguer, més d’un segle abans, es trobarien en un altre punt de la propietat, i no conformen en cap cas l’origen de l’actual edifici.

Un mestre d’obres de València

La primera notícia de què disposem sobre l’edificació de la torre està recollida en un llibre de comptabilitat de la Companyia, on s’esmenta la voluntat de construir-la amb l’argument que calia vigilar la seua heretat de robatoris per part dels moriscos residents a les alqueries properes. Ens trobem, per tant, en un moment anterior però no molt llunyà a l’expulsió dels darrers supervivents de l’antiga societat andalusina, en 1609.

A més, si analitzem la política constructiva dels jesuïtes a Gandia en aquest mateix moment observem una especial embranzida edificativa durant aquests anys a la ciutat, iniciada amb la construcció del cuarto nuevo de la Universitat (1600–1604), la nova ala oriental de l’edifici ―hui en dia desapareguda que presentava dues torres cantoneres idèntiques en planta i alçat a la talaia hortolana. També, i tot just acabar aquesta actuació, es va iniciar un nou projecte encara més ambiciós, la construcció de la nova església universitària, encarregada a un mestre d’obres vingut de València, probablement Francesc Anton, qui va dirigir els treballs des de l’inici, en 1605, fins a la paralització per problemes econòmics en 1613.

No és menor la presència d’aquest mestre a Gandia, i és que d’entre les principals obres en què havia treballat a València amb anterioritat a acudir a la ciutat ducal hi destaquen l’església de la Casa Professa i el Col·legi del Patriarca, dos dels més distingits exemples en l’ús de tàpia valenciana de finals del segle XVI a la capital del regne. Amb aquest bagatge, resulta difícil no proposar una possible relació entre l’arribada del mestre a Gandia, contractat pel pare Villegas, i la traça i construcció de la torre dels jesuïtes a la seua antiga heretat dels Balaguer, d’aleshores ençà coneguda pel nom de la Torre dels Colegians, forma amb què s’al·ludeix en 1622.

Tot i això, la solitud d’aquesta aïllada construcció no es va dilatar excessivament en el temps. En 1651, quan s’elabora el primer plànol que coneixem d’aquesta propietat, la torre, ―ja coronada pel seu característic xapitell piramidal a inspiració del de la Col·legiata de Gandia o del del campanar del Col·legi del Patriarca, apareix acompanyada de diverses naus al seu redós. Aquestes noves edificacions, construïdes al llarg del segon quart d’aquest segle amb la mateixa tècnica de tàpia valenciana que l’original de la torre, caldria atribuir-les als successors d’Anton al capdavant de les obres dels jesuïtes gandians, com són Juan de la Faja i Gaspar Alfonso.

Aquest complex quedava ja allunyat del concepte isolat de la sentinella guardiana i es lligava clarament a la voluntat d’instal·lació d’una comunitat de jesuïtes a la seua heretat. En el disseny s’hi contemplava la construcció d’un gran cos, orientat a est i oest i dividit en dues navades simètriques, on es van instal·lar els habitatges, dependències de servei i una capella. Aquesta nau, de dues altures i amb una teulada a dues aigües, encabia ara a l’interior la torre, el terrat de la qual havia quedat convertit en una gran galeria finestrada amb arquets de rajola a sardinell, que oferia una majestuosa vista als camps de vinyes i oliveres que poblaven la propietat.

Una explotació agropecuària

A més d’aquest cos principal, l’edifici comptava també amb dues galeries laterals i un mur, també de tàpia valenciana, que tancava finalment el pati interior en el front oest, on s’obria una gran portalada d’accés entre brancals de rajola.

A causa de les nombroses obres dutes a terme en aquestes dues naus, tan sols s’ha conservat parcialment la galeria situada al sud del recinte, la qual presenta novament dues navades simètriques, separades mitjançant arcs de mig punt construïts amb rajola i obertes al pati amb idèntica solució arquitectònica. Aquests detalls fan pensar que el dit espai seria un sequer parcialment destinat, si fem cas del monocultiu de vinya i olivera que descriuen els plànols de l’heretat de 1651, a la producció de pansa.

Pel que fa a la funció d’aquest edifici durant el segle XVII no hi ha dubtes que, tot i la singular i breu funció defensiva que van voler atribuir a la torre davant de possibles robatoris, ben prompte l’objectiu de la instal·lació va virar en direcció a l’explotació agropecuària. Tampoc va estar pensada mai aquesta talaia per a la guàrdia contra les ràtzies pirates, ja que la torre no guarda cap semblança amb les guaites costaneres, i en cap de les diverses relacions d’elements de vigilància litoral fetes en aquell moment se l’esmenta en aquest sentit. Així doncs, amb la fal·laç excusa del perill morisc, els jesuïtes gandians van sostindre la seua demanda de finançament per a iniciar la construcció d’allò que, des d’un bon començament, ja sabien que havia de constituir una gran alqueria per a l’explotació de la seua heretat.

Per tant, no hi ha cap dubte a vincular el conjunt de dependències alçades durant la primera meitat del segle XVII amb la voluntat d’instal·lar allí una xicoteta comunitat de jesuïtes locals que gestionarien les més de cent fanecades que comprenia la propietat. Un complex on conviurien dues activitats amb espais diferenciats: la residència temporal dels religiosos, tant per a funcions administratives com per a fer els exercicis espirituals aïllats del desori de la ciutat, i les instal·lacions necessàries per a dur a terme una activitat agropecuària intensiva.

Aquest tipus d’explotacions agrícoles no resulta en cap cas una novetat, i simplement representa un exemple més dins d’una dinàmica generalitzada d’adquisició de propietats rústiques per part dels jesuïtes, molt habitual a la Península des de finals del segle XVI i que es va exportar de manera molt efectiva al continent americà, on van aprofitar la mà d’obra esclava per a multiplicar-ne els rendiments. La finalitat darrera, per tant, era la de costejar les despeses de la Companyia i dels seus col·legis, en aquest cas de la Universitat de Gandia. Una tasca per a la qual estava ben facultada la Torre dels Pares a mitjans del segle XVII gràcies al domini d’amplis camps de conreus especulatius, principalment vinyes i oliveres, i l’accés a importants recursos hídrics provinents de la séquia de l’Arbre, que regava tota la propietat i permetia intensificar les produccions.

Amb tot, l’edifici i l’espai agropecuari van continuar adaptant-se i ampliant-se al llarg del segle XVIII, donant entrada a nous conreus com la morera, vinculada a la producció de la seda, i edificant al mateix temps totes les dependències necessàries per a la seua explotació. Comptat i debatut, un grapat de noves reformes i refeccions que donarien per a moltes més línies desenteranyinant la història d’aquest edifici que, durant els darrers mesos, hem desenterrat. Si vos pareix bé, però, reservarem aquest següent capítol per a una pròxima trobada.

Compartir el artículo

stats