La setmana passada el conseller Arcadi Espanya, del PSOE, ha estat a Gandia presentant-nos una nova línia d’autobusos per a anar a València de forma directa. Sempre està bé que es facen coses noves, però estaria millor que es feren en un poc de trellat i amb objectius concrets, perquè no tinc gens clar quin és l’objectiu final d’aquesta nova idea brillant, si millorar la connectivitat amb el Cap i Casal o dir que estan fent alguna cosa davant del desastre de les Rodalies.
Supose que és de tots conegut que les Rodalies no depenen de la Generalitat, sinó de l’Estat espanyol, que porta desenes d’anys sense fer inversions. Igual em dona que foren governs del PP com del PSOE, els pressupostos de l’Estat ens passen per davant sense deixar ni un cèntim d’inversió, els maquinistes es jubilen sense reposar-los, ni parlar de noves línies com la de Gandia-Oliva-Dénia. Com a molt estem lluitant per no tancar-ne com vol fer el ministeri en la de Xàtiva-Alcoi. Si mires els horaris que hi ha penjats a l’estació, un viatge Gandia-València dura menys d’una hora, però si arribes i no s’anul·la el teu tren tindràs moltíssima sort si dura menys d’una hora i quart, i és molt habitual que dure més, i ho dic amb coneixement de causa com a usuari habitual. Aquesta nefasta gestió estatal ha provocat que molta gent haja optat per desplaçar-se en vehicle privat, perquè no tots podem permetre’ns el luxe de no saber alhora que arribem a la feina i el resultat és que ara, a l’entrada de València, tots els matins del món hi ha cues quilomètriques que fan del trajecte un infern; que em diguen a mi com va ha fer eixe trajecte un autobús en una hora si en cotxe ja estem tardant una hora i mitja i, a més a més, costant un euro més que el tren, que ja és car, per no parlar de la contaminació que provoca el transport rodat. Al geni que ha ideat açò podrien donar-li una medalla.
Tot aquest desastre en la mobilitat s’agreuja més encara en la connectivitat amb la resta de pobles de la Safor. És un problema que s’ha d’abordar en la comarca de forma global. Per buidar les carreteres i fer els trajectes més curts en el temps, més segurs i evitar noves infraestructures que destrossen el territori com la inútil CV60 (que per cert, també va reivindicar l’honorable conseller), cal tindre una bona xarxa d’autobusos que connecten els nostres pobles entre ells i amb Gandia, per poder anar a l’hospital, a l’estació del tren o simplement a comprar i passar el dia a Gandia, que també val la pena i portem ja sis anys sense que s’haja fet res al respecte. En compte de brillants idees sense molt de trellat com aquesta línia, caldria que cadascú complira amb les seues competències i que el Sr. Arcadi s’adjudicara ja les línies d’autobusos de les poblacions de la Safor i que l’estat invertira definitivament en un servei de Rodalies, no digne, sinó punter i barat que faça de competència real a la mobilitat en vehicles privats. També ens cal una bona xarxa de vies ciclopeatonals que unisquen els nostres pobles, que en molts casos estan a un tir de pedra, de forma que poguérem anar als instituts dels pobles amb seguretat i sense gastar el cotxe. La resta són «idees brillants» que sols serveixen per a tapar-li les vergonyes als partits estatals, tant em dona PP com PSOE, que no han volgut invertir en les Rodalies que els valencians en mereixem.
Per això des de Compromís estem més que farts i demanem que aquest servei essencial es transferisca a la Generalitat, amb els diners que li pertoquen, per poder crear una xarxa ferroviària digna, eficient, puntual i barata. Ja està bé de tapar-li les vergonyes als governs de l’Estat amb molletes com aquesta dels autobusos.
Certament, Rafa Juan és una persona intel·ligent. No solament s’ha situat al capdavant d’una potent empresa amb segell familiar sinó que ha sabut crear un conjunt de sinèrgies al voltant del ja «antic» grup Dulcesol i de la seua tasca com a dirigent empresarial.
I dic que és intel·ligent, sobretot perquè no deixa de reconéixer i identificar els entrebancs, contradiccions i conflictes que tota «empresa» viu i genera. La vida està plena de paradoxes, dissensions familiars, egos excessius, explotació i sindicats, etc, etc... i tot això, si bé en un to mesurat i discret, no deixa de constar i aparéixer al llibre, la qual cosa li dóna un grau de credibilitat, tot superant l’estricta propaganda. Si bé, és evident, la publicació forma part d’una estratègia per crear una marca amb prestigi. Fins i tot amb «història».
Sent el seu primer llibre i un terreny que no era, d’entrada, el seu, Rafa se’n surt bé. Hi ha una aparent simplicitat que està molt pensada i l’obra pot ser llegida igualment per un empresari inquiet, per un treballador o per qualsevol curiós de les coses locals.
L’entrellaçament entre el negoci i les històries personals i familiars es fa palès des de bon antuvi. No debades, Victoria Fernández es va fer amb el cor de Antonio Juan (pare) tot assessorant-lo i consolant-lo en les seues tribulacions financeres al llarg de tres anys de correspondència. Però finalment, la veritable història de parella va començar a existir quan Antonio Juan es va desplaçar a Astúries, on va estatjar un mes i va oferir a Victòria l’oportunitat d’escapar de la mediocritat pobletana. Això mateix jo ho desconeixia, malgrat que fa anys havia fet una petita biografia de Victoria.
El llibre va resseguint els diversos passos que realitza l’empresa amb tot de detalls. Fonamentalment, en una primera etapa, el boom va lligat al pas de la producció de pa a la producció de dolços en els anys 1960, especialment les glòries quadrades. Un altre punt d’inflexió important seria la creació del centre de producció de Gandia (1978), instal·lat inicialment en una nau junt al camí vell d’Oliva, avui desaparegut. La ruptura amb Mercadona, l’any 2003, seria un altre esperó per a la remodelació i renovació de l’empresa per a, finalment, després d’una important diversificació de la producció, encarar la seua internacionalització i la creació d’una planta de producció a l’Alger.
La conflictivitat amb o l’explotació dels treballadors és una qüestió inherent a la majoria d’empreses; com també la competitivitat entre elles. Però potser els trets més remarcables en el cas siguen la resiliència i la flexibilitat que, al capdavall, condueixen a la creació d’una intel·ligència col·lectiva per adaptar-se a nous contextos de crisi global i superar reptes continus, molts d’ells de caire tecnològic. Evidentment, les perspectives dels perdedors o marginats en tota aquesta història difícilment hi seran presents. Estem parlant d’un potent cavall guanyador.
A més a més, amb aquest assaig de Rafa Juan, l’empresa s’introdueix i es relaciona amb el món de la cultura i de la història. Confiem que no siga la darrera ni l’única forma.
