La família o nissaga Borja és extensíssima en l’espai i en el temps, mentre la seua nòmina de personatges d’un cert interés abasta uns quants centenars. Evidentment quasi quatre segles d’exposició pública poden produir un material ben mengívol per a la fam insaciable dels escriptors. Si, a més, la llegenda ha contaminat a uns quants dels Borja, el bocí literari és més que apetitós. Com una invitació a escodrinyar en els llibres, proposarem a continuació un exemple que pot animar a alguns lectors a unir-se a la tasca de descobrir moltes més presències o al·lusions a la més famosa família valenciana de tota la nostra història.
Quan Miguel Delibes, un dels més interessants novel·listes castellans del segle XX, va publicar El hereje, en 1998, molts lectors hi advertiren que els Borja també formaven part de la ficció, sobretot per la relació amb el personatge Ana Enríquez, una verdadera troballa humana i religiosa de la novel·la. També esta narració de temàtica històrica, s’ha de dir clarament, suscitava una vegada més la relació entre la literatura i la història, com un d’aquells problemes que cal discernir si s’aspira a donar a l’art i a la ciència el seu just pes en l’intent de conéixer la realitat humana i social del passat, tot i saber que la literatura disfressada d’història acostuma més a parlar del present que del pretèrit.
La novel·la de Delibes descriu la formació d’un grup protestant a Valladolid en els primers anys del regnat de Felip II i el paper de la Inquisició en la persecució i detenció d’aquells cristians reformats. El clímax de la narració arriba amb l’Auto de Fe, del 21 de maig de 1559, celebrat a la Plaça Major de Valladolid i que va significar la condemna a la foguera de quinze reus, un d’ells en efígie per ser difunt, i la imposició de penes diverses a setze reconciliats, entre els quals figurava Ana Enríquez, l’estimada d’un dels condemnats a ser cremats. Davant de l’expectació del públic, el relator del Sant Ofici va llegir la sentència: «Ana Enríquez: saldrá al cadalso con sambenito y vela, ayunará tres días con tres noches, regresará con hábito a la cárcel y, una vez allí, quedará libre». El públic va protestar per una pena tan benvolent. El duc de Gandia, citat dos vegades, sempre proper a Ana, l’ajudava amb aire protector. L’autor no desvetla la identitat de l’esmentat duc i encara ho complica més quan escriu, des de la perspectiva de l’estimat i també condemnat Cipriano Salcedo, que «la vio descender del púlpito con fingida altivez, su mano derecha en la izquierda del de Denia, recogiéndose el halda, aparentemente ajena al abucheo del pueblo». El personatge de Dénia, també relacionat familiarment amb Ana Enríquez, no pot ser altre que el seu marqués, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas i Borja, casat amb Isabel, filla del IV duc de Gandia, i pares del duc de Lerma, el futur arquetípic polític corrupte en el regnat de Felip III. Este joc de genealogies pot complicar-se encara més amb l’esment d’una altra novel·la, la famosa en altres temps Jeromín, del jesuïta Luis Coloma, que fa assistir a l’infant Joan d’Àustria a l’Auto de Fe, on descriu el defalliment d’Ana Enríquez, en disposar-se a escoltar la sentència, que «hubiera caído del tablado a no sostenerla un hijo del duque de Gandía, que por allí andaba de devoto penitente».
El pacient lector ara ja està preparat per a deixar les boires de la literatura i entrar en la lluminositat de la història. En realitat el qui sí estava present era el P. Francesc de Borja, per l’encàrrec rebut dels inquisidors de comunicar a Ana Enríquez el contingut de la sentència, ajudar-la espiritualment i animar-la a superar el públic deshonor de la condemna. L’encàrrec, a més, tenia arrels familiars perquè Ana era la cunyada de la seua filla Joana, és a dir, la casada amb Juan Enríquez de Almansa i de Rojas, marqués d’Alcañices, pares d’Elvira Enríquez, casada amb son tio Àlvar de Borja, també fill del sant duc.
Ana Enríquez, famosa per la seua bellesa, havia entrat en contacte amb el grup filoprotestant de Valladolid, possiblement per les seues confusions en qüestions de fe, per la novetat espiritual del missatge luterà i també per les relacions amb altres membres de la noblesa val·lisoletana. Tot i la benvolent sentència inquisitorial, tota la seua vida, ja casada i amb fills, va seguir marcada per aquella taca en el seu honor. Molts anys després trobaria una afectuosa acollida en santa Teresa d’Àvila, tal com testimonien les cartes que la reformadora carmelitana li va adreçar, on apareix la figura d’Ana Enríquez, bona col·laboradora de l’obra teresiana, confident dels seus problemes de salut i confiada en la pregària i estima de la religiosa. La vida real, més que la literatura, va fent la seua obra, com la trama i l’ordit que van teixint el dibuix definitiu de l’existència.
