Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

Jo a vosté sí

Jo a vosté sí

Temps era temps quan el funcionari recaptador venia al poble a cobrar els impostos de les cases, terres, carros d’animal major, d’animal menor i bicicletes. La nit anterior l’agutzil ho anunciava per tots els canons: «Per ordre del senyor alcalde es fa saber que demà pel matí, a l’ajuntament, es cobraran els rebuts de la contribució».

Aclarim, per a les persones curioses, un detall significatiu. L’agutzil tocava una vegada el flautí si es tractava d’un ban ordinari, per exemple, si algú s’havia trobat unes claus perdudes. Si el pregó provenia de l’alcaldia sonaven tres colps de flautí i la gent endevinava de bestreta el contingut de l’avís. Com que el retard en el pagament suposava un augment considerable de recàrrecs I interessos aplicats expeditivament sense favor ni remei, els contribuents compareixien a la Casa Gran per abonar els rebuts corresponents.

Quan li va arribar el torn a una dona, titular d’una casa del raval, va començar una agra discussió amb el recaptador. La casa, heretada dels seus pares, era residència de la dona i la seua única propietat, però per alguna circumstància o error burocràtic va aparéixer un altre rebut a nom de la mateixa senyora. Cal dir que els ajustats recursos econòmics s’acompanyaven d’un temperament ferm I espavilat, tot i la poca escola i de pencar tota la vida per poder menjar.

Aleshores la insistent reclamació del funcionari i la tossuda resistència de la dona va derivar en una encesa disputa verbal amb una aspra espurna lingüística final.

-¡Ya está bien! ¡Hablen en castellano, que no la entidiendo!

-Ah!, no m’entén? Pues jo a vosté sí!

Passats els anys l’autenticitat d’aquell esdeveniment resulta d’una actualitat aclaparadora, com podem comprovar ara mateix en nombrosos exemples, com el d’un catedràtic que declara en un article d’opinió els seus dubtes sobre la constitucionalitat de l’obligació del valencià en la Llei de la Funció Pública, en la qual observa un tuf, una pudor, nacionalista, antidemocràtica i discriminatòria als valencians de llengua castellana.

Un altre cas ben tafaner. El Consell de la Generalitat envia un escrit al president de la Borsa de València per tal de revertir al patrimoni públic el palau de Boïl d’Arenós, on s’ubicava la Borsa, però després de la lectura observa que està escrit en valencià i remet una altra missiva al Consell demanant la traducció del document el més aviat possible.

Un tercer exemple amb un final més benigne ve d’una resolució judicial anul·lant la multa a un col·lectiu feminista en octubre passat. El jutge estima falta d’imparcialitat policial en l’informe del cos de seguretat on els sotasignants afirmen desconéixer l’idioma valencià I el català (té castanyes la cosa!), ja que no tenen l’obligació de coneixer-los i també desconeixen cap institució amb el nom de Delegació del Govern Espanyol al País Valencià.

A les Corts Valencianes el diputat de Ciudadanos, Vicente Fernández, assegura que l’esquerra vol «marcar a los que hablan castellano como hacían los nazis con los judíos» (?).

A Moncofa fan boicot a l’actuació en valencià d’uns monologuistes durant les festes de Sant Roc al crit de «en castellano, que es España». Un socorrista de la platja de Calp li diu a una banyista que pregunta per un rentapeus: «sinvergüenza, en castellano, que no tienes vergüenza».

Segons estudis recents el nostre idioma ha perdut mig milió de valencianoparlants en els darrers quinze anys, motiu pel qual la Generalitat ha encetat una campanya de sensibilització als mitjans de comunicació per millorar la situació i per destacar la importància de qualsevol llengua en les relacions socials dins del grup humà en el qual s’integra. Pensa la Generalitat posar ordre i sentar a cadascú al lloc corresponent atesa la supèrbia i l’hostilitat de tanta gent envers el valencià?

Si aquell client gandià hagués demanat un «red tea» en comptes d’un «té roig», hauria rebut millor atenció.

Compartir el artículo

stats