La necessitat de recuperar la memòria comença de la mà de les famílies represaliades, ara fa més de quaranta anys, una vegada entrats en l’actual democràcia.
Després de molts anys d’insistència de les famílies afectades, este assumpte comença a formar part de l’Agenda Política de l’Ajuntament d’Oliva, liderats per l’ex-Alcalde, David González i pel regidor Vicent Canet comencen els treballs per a prendre mostres d’ADN dels familiars de les víctimes del franquisme; es materialitzen investigacions i obres de divulgació sobre la matèria i s’inicien les polítiques memorialistes que des del departament de Cultura, i després des de la Regidoria de Memòria Democràtica basteixen cicles per tal de divulgar la nostra història recent.
Investigacions universitàries sobre la repressió al País Valencià com la de Vicent Gabarda, són el punt de partida per a unir a tots els veïns i veïnes d’Oliva afectades per la mateixa causa. La publicació dels llistats de represaliats al web municipal i el treball incessant dels investigadors locals han sigut indispensables per obtindre un llistat sistemàtic de les víctimes del franquisme al nostre municipi i connectar a les famílies.
Entre les polítiques memorialístiques ens troben amb la paradoxa de la desmemòria. Per una banda, la societat és, de forma generalitzada, aliena a les històries silenciades dels familiars de les víctimes i que per diverses raons s’han custodiat en la intimitat de l’àmbit familiar, sense compartir-les pràcticament.
Per altra banda, la desmemòria es combat donant a conéixer estes històries. I la tensió està en trobar l’equilibri entre la divulgació d’allò que conserven en la memòria familiar per tal de donar a conéixer la nostra història, i preservar la intimitat -i pors- dels descendents dels represaliats.
Per tant, la gestió de la memòria històrica és un compromís entre les famílies i la construcció d’un relat comú per tal d’acceptar d’on venim i què som. Des que he tingut l’oportunitat d’apropar-me a estos relats, amb tot el respecte i des de la distància del meu rol de representant públic, he comprés que la qualitat de la nostra democràcia es deu al seu llegat. La seua convicció i lluita pacífica, el temple i la perseverança ens duen a un estat de diàleg en el qual es pot raonar.
Tot a la seua costa. Tot gràcies a la seua generositat. Puc arribar a la conclusió de què la nostra pau, li la devem a les dones que van saber educar als seus fills i nets de manera que anhelaren el reconeixement en lloc de la revenja.
Podem arribar a la conclusió de què l’antídot a la desmemòria també li’l devem a ells. Les seues històries, les seues vides són la memòria viva d’aquella història enfosquida de manera deliberada. Compartint-la demostren la valentia i el compromís que tenen per construir una societat millor, a la seua costa, a costa de les seues intimitats i pors.
Com podreu entendre, és una qüestió crítica i per això cal seny i anar de la mà dels familiars, sense passar-los per alt ni per damunt. Treball seré i reposat, al ritme dels familiars de les víctimes i allunyat de la competència política, necessitem que les institucions i els seus representants personifiquen el talant d’estos ciutadans.
La construcció del Memorial Democràtic amb tots i cada un dels noms de les víctimes del franquisme, és un exemple del que hem aconseguit treballant junts, de la mà dels familiars de les víctimes i amb el consens d’un ampli espectre polític de la corporació municipal de l’Ajuntament d’Oliva.
Una tasca molt delicada pel fet de tractar amb intimitats de les famílies però molt important per a millorar la Qualitat Democràtica del nostre municipi.
La memòria democràtica és la memòria comuna de les persones que pensem que la democràcia és el millor sistema per representar els interessos generals de forma pacífica.
