Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

un laberint al parc

El laberint vegetal d’Onil.

Unes mans expertes han anat configurant un laberint infantil al parc de la vora del riu, ungit per l’advocació d’Ausiàs March. Les retallades bardisses vegetals allunyen la por de vore’s perdut entre tants camins i així facilitar-ne l’eixida, sempre amb la referència al tòtem, alt i acolorit, que n’assenyala el centre. S’hi tracta d’una construcció feta per a induir a error, per a desprendre’s de tantes inútils possibilitats per a trobar el bon camí que portarà a l’eixida alliberadora.

un laberint al parc

El parc és també jardí, i, d’alguna manera, el paradís que evoca la infància, sempre a punt de ser expulsada d’aquella felicitat primera. El parc és l’espai tancat, naturalesa conreada per l’home, domini de la claredat, en oposició al caos de la selva, del bosc primigeni, mentre l’ordre del jardí anima a gaudir despreocupadament de la vida, torbats en els jocs infantils sobre la verda gespa, sense cap perill d’enganyoses serps ni temptacions de fruits prohibits. Paradisos somniats, en altre temps, per aquells nòmades del desert i un dia fets realitat en les nostres terres, en tants «ar-riyad», horts o jardins, recordats per la toponímia, com és el cas del nostre Real de Gandia.

Com en tantes ocasions, els laberints d’ara tenen la seua ascendència en la mitologia grega, que evoca el domini de la Creta minoica sobre les naixents ciutats hel·lèniques, com Atenes, a compte d’una tèrbola història de cruels sacrificis de jòvens, devorats pel Minotaure, l’habitant del laberint, com una prova de la submissió al rei cretenc. Quan l’espavilat Teseu, el fill del rei d’Atenes, acompanyava els jòvens a Creta, va enamorar a Ariadna, la filla del rei Minos. La princesa li va donar un cabdell de fil i Teseu va poder eixir del laberint, matar el Minotaure i alliberar els set xics i les set xiques. Així l’astúcia grega, unida al coneixement de la condició humana, va triomfar sobre l’obscura llegenda de por, crueltat i sang.

Convertit el laberint en un joc cortesà, d’obligada presència en els parcs senyorials del Barroc i del Rococó, s’hi transformà en frívol entreteniment i va perdre el seu caràcter de perillosa aventura, segons aquell precedent cretenc. Molt de temps després, la crisi existencial contemporània ha fet del laberint una imatge de la vida humana. L’home, en començar a existir, s’hi troba amb el desordre i la confusió, de tal manera que, des de la llibertat, haurà d’intentar ser ell mateix i buscar el camí que el salvarà de l’angoixa d’existir. És per això mateix que el laberint, amb tot el seu complex simbolisme, té un considerable valor pedagògic, d’iniciació a la vida.

Massa sovint l’educació exigix recórrer un camí laberíntic sense tindre l’orientador fil d’Ariadna. Hi caldrà buscar, entre proves i errors, el camí verdader entre moltes ofertes de sentit, segons l’ampli ventall de la pluralitat humana. L’assaig entre les tanques que no amaguen la realitat exterior, pot ajudar a la iniciació a la vida, és a dir, a tindre un grau superior de coneixement i de sensibilitat, que ha de passar necessàriament per la prova d’assumir el conflicte personal, el lloc en el món, el negar-se ú mateix, com un morir per arribar a ser transformat i ressuscitat en l’home o la dona madurs, adults. I la transformació implica tot un ritual de valor, d’esforç i sofriment, ben diferent d’aquelles presentacions en societat, irònicament descrites en algunes novel·les de Jane Austen. I també, en conseqüència, arribarà el moment de passar el pont i deixar arrere el paradís de la infància i entrar en el verdader laberint de la societat, de la ciutat humana que no és en cap cas un món ideal d’ordre just i pacífic, per tal d’arribar a la maduresa personal, a l’edat adulta, capaç de destriar el gra de la palla.

És també el moment crític per als pares i educadors, perquè caldrà observar el difícil equilibri entre el proteccionisme dels xiquets, als quals es vol estalviar qualsevol fracàs o sofriment, i l’absència de direcció, d’orientació, que vol deixar a la llibertat de cadascú, encara immadura, la fixació de la pròpia personalitat. En els dos extrems, massa practicats entre nosaltres, el producte final de tals fórmules educatives no és altre que l’aparició d’adults infantilitzats, excessivament dependents de la família o del grup d’amics, o de jòvens anòmics, és a dir, sense cap criteri ètic estable que no siga el del seu estat emocional. Uns i altres, evidentment, no arribaran al castell que desitjava trobar aquell perplex i desorientat personatge de Franz Kafka, segons la seua coneguda novel·la, pensada com un angoixós laberint.

Compartir el artículo

stats