Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El regne de l’hivern

El regne de l’hivern

A poc a poc, la lenta cadència de l’hivern, des del seu solstici, va fent possible créixer la llum del dia. Els refranys ens recorden que la tranquil·la mesura del temps és inexorable perquè a santa Llúcia, a la meitat de desembre, el dia ha crescut com un pas de puça, mentre a Nadal ho ha fet com un pas de pardal, per arribar a la constatació més joiosa quan assegura que a sant Vicent de la roda el dia ja ha crescut una hora. L’arc del temps, per als ornitòlegs aficionats, assenyala els límits de l’hivern quan per sant Macià, a finals de febrer, l’oronella ve i el tord se’n va. Com en tantes coses, també el canvi climàtic ha desmuntat la vella saviesa popular i els costums dels ocells. La percepció del pas del temps, tan ajustada a la naturalesa, també ha canviat i ja resulta anacrònic seguir un ritme, el natural, tan lent, tan poc conforme a les presses i velocitats de la vida actual.

L’evident presència de l’hivern va fent desaparèixer aparentment la vida de la naturalesa. Hi ha com un replec general de la vitalitat d’arbres i plantes, ara sense els potents verds de fulles i tiges, encara que els forasters tarongers facen trampa i enlluernen amb els seus colors. Els despullats arbres mostren, en les branques, figures geomètriques més ben traçades que les rectes obsessives de Piet Mondrian o les corbes múltiples d’Andreu Alfaro. Allò que sempre s’ha dit que l’art imita la naturalesa pareix, per un instant, un axioma dels més fonamentats. L’hivern, però, va a la seua i va deixant marques úniques del seu pas en la nostra terra, oficialment temperada, però sacsejada pels gels de febrer de1956 o les neus de gener de 1960. La mateixa mar sembla arrupida per les minves de gener, convertida en vidre fred. L’escenari de les muntanyes, més esquerpes que mai, tallen com diamants el cel blau, netejat pels vents del nord. Rius i barrancs totalment secs anuncien, a la seua manera, que no hi ha aigua a les venes de la naturalesa.

Tot fa pensar que l’hivern és un molest parèntesi en la vida d’un poble pastat a l’àgora, als carrers i places, i no al caliu de la llar d’altres terres continentals, allunyades del nostre mar. El desig de respirar l’aire lliure, encara que tinga gelats fiblons, s’adiu amb la cultura de l’exaltació del cos, del desig de l’eterna joventut, que vol sol, llum, tebior de primavera, i reduir l’hivern al tràmit més breu. Ara, per exemple, s’intenta obrir les platges des de març fins als primers dies de novembre, com un somni tropical, que massa sovint la realitat de les nostres latituds s’encarrega d’esvair. Aquells nou banys reglamentaris d’altres temps, sempre a l’estiu, han deixat pas al sacrifici de passar fred a les aigües de pocs graus, com una obligada iniciació a no sabem quina excel·lència humana, a quina categoria especial de fortalesa física. També, des de ben antic, ens arriba la recomanació que no s’ha de prendre el sol en els mesos que porten erra, que dit en llatí sona a sentència inapel·lable: «A mensibus erratis, a sole abstineatis». I continuarem fruint de l’escalfor del sol a l’hivern, sense fer cas de tals prescripcions.

Amb una adequació més raonable a les exigències de l’hivern, la cultura tradicional, a vegades amb lligams religiosos, ha intentat conjurar els efectes de la mort de la naturalesa amb rituals de foc i de llum. Entre nosaltres, les fogueres de sant Antoni o la festa de la Candelària, encara enllacen amb aquells rituals contra la foscor freda de l’hivern, acompanyats de festes, és a dir, del retorn a la calor de la comunitat, tal com el porrat beneït per sant Antoni i la seua ermita, sobretot a Benirredrà i Benipeixcar, o el de Ròtova, per sant Macià, ja a les acaballes de febrer. Inclús les falles, sense esperar a l’esclat de la primavera, ja tenen els seus preludis entre els freds finals de l’hivern o les ventades marçals. Sense a penes notar-se, mentre l’hivern gasta els seus dies de regnat, la llum va creixent i les vesprades comencen a recuperar els colors del rostre emmagrit de l’estació més diferent de la nostra feliç mediterraneïtat.

Viure l’hivern sense els afegits de l’artificiositat de la nostra forma de viure, tan desajustada als ritmes naturals, potser una experiència ben interessant i que invita a reconéixer els límits de la mateixa vida, però també acompanyada d’una gran riquesa, massa sovint balafiada en aventures efímeres, a les seues contradiccions que fan possible experimentar més fred quan creix la llum, afavorida pels vents septentrionals, sempre amb un fons de cautela davant la cara impotent de la naturalesa, com un recordatori de les fronteres de la condició humana. Amb un cert èmfasi, encara podríem fer present que més llum, més sensibilitat, més intel·ligència, porten sempre la seua càrrega de sofriment, perquè conèixer més la realitat també significa lluitar amb el fred de les preguntes, amb el buit de les respostes, però també amb el convenciment que sense la presència del risc la vida s’empobrix, perd vitalitat i va fent-se rutinària, mineral.

Compartir el artículo

stats