Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Un cinc de maig

L’arquebibe Joaquim Company.

Aprincipis de juliol de 1821 arribava a Europa la notícia de la mort de l’emperador Napoleó, esdevinguda a l’illa de Santa Elena el dia 5 de maig del mateix any. En la soledat d’una terra emergida i perduda en la immensitat de l’Atlàntic austral, allunyada de qualsevol ruta marina, aquell que havia dominat regnes i imperis, hi havia trobat el seu final, quasi arnats els llorers victoriosos, però encara ben presents les derrotes i les llàgrimes pels milers i milers de morts i ferits.

Un cinc de maig

L’impacte de la notícia va ser immens en l’Europa que havia estrenat un període de restauració dels vells idearis monàrquics i pretenia fer oblidar, inútilment, tot allò que Napoleó i les idees de la Revolució de 1789 havien escampat per totes bandes. Entre tants comentaris, sovint contraris al desaparegut emperador, sorprén, pel seu profund sentit humà i religiós, el d’Alessandro Manzoni, tan conegut per la seua novel·la I promessi sposi, és a dir, Els nuvis. L’escriptor italià, que tanta relació tenia amb París, profundament commós, va escriure un poema amb el títol de la data de la mort del personatge, sense esmentar mai el seu nom. El poema comença amb una constatació que encara fa esborronar: «Ei fu», és a dir, «ell fou, ell va ser». Ara és només un home encalçat per la mort, un de tants caiguts en el combat de la vida. Ara ja és ben lluny de la glòria pintada per David, quan travessava els Alps, com un semidéu mitològic, genet d’un superb cavall, com un projecte de monument per a la posteritat, perquè la mort l’ha fet retornar al mateix nivell que qualsevol altre home i, per això mateix, estes «cansades cendres» mereixen pietat i comprensió, tal com escriurà al final del poema.

Aquell raig de la guerra també va fer arribar a Gandia el seu domini, per l’acció d’un dels seus mariscals, Louis-Gabriel Suchet, possiblement un dels seus militars més hàbils amb les armes i les lletres, que havia ocupat València en 1812. Suchet va saber guanyar-se la col·laboració de la classe dirigent valenciana, seduïda per les seues deferències i projectes de reforma. El flamant duc de l’Albufera, inclús evocat per Blasco Ibàñez, va relacionar-se respectuosament amb l’arquebisbe Joaquim Company, que residia a Gandia, amb la seua família, una de les més importants de la ciutat. Un nebot seu va ser l’alcalde de Gandia durant una part del temps de l’ocupació francesa, ben notòria per la presència de l’exèrcit napoleònic en l’Escola Pia. Les bones relacions entre el mariscal i l’arquebisbe van facilitar la continuïtat del curs escolar, tot i compartir el mateix edifici. La ciutat va dedicar un carrer a l’arquebisbe, desaparegut en una reforma urbanística, tal com explicava l’historiador Jesús Eduard Alonso en un aclaridor estudi sobre la família dels Company.

A França el bicentenari de la mort de l’emperador ha passat interessadament quasi desapercebut. Ara toca reescriure la història, adaptar-la a la correcció ideològica i política del moment, mentre tornen al cor d’Europa els horrors de la guerra, que ni Goya gosaria dibuixar i gravar. La història ja no es pot esborrar ni canviar. No respectar la veritat és no respectar els hòmens i dones del passat que van patir la creu de la història, ni als qui, ara i ací, volen descobrir tot allò que ha contribuït a configurar el nostre present, amb tota la seua ineludible càrrega d’ambigüitat, de llum i de foscor. La història va teixint els tapissos amb els fils de la realitat, que ni la més hàbil Penèlope podrà mai desfer.

Canviar el passat per motius ideològics és com fer trampes en un joc de solitari. En passar el moment d’efímera victòria, tot el castell de naips caurà a terra i les ideologies seran substituïdes per altres i passaran de mà en mà com una falsa moneda. Canviar el passat per infantilisme, segurament el més estés actualment, amb el propòsit de negar-li qualsevol responsabilitat, a més d’un gran menyspreu a la llibertat humana, amaga també la pretensió de deslliurar-se de qualsevol responsabilitat, per tal de viure sense l’angoixa d’ajustar comptes davant el juí de la societat i de la pròpia consciència. Una pretensió inútil perquè la història anirà posant al seu lloc les víctimes i els botxins, com en aquella medieval dansa de la mort, sorprenentment igualitària.

Compartir el artículo

stats