Com quan els Jóvens van fer Anís Tenis, o Zoo va fer Estiu. Aquesta sensació de quan saps que estàs fent alguna cosa gran, una cosa que es quedarà per a sempre. Tenir la sensació que has tocat la tecla correcta. Això han estat aquests 7 anys amb Vicent Marzà en la Conselleria d’Educació Esport i Cultura. Quan va arribar hi havia un desert i ara se’n va deixant un bosc plantat i moltes arrels escampades. La seua acció de govern ha estat la demostració més clara i contundent que la política és el gran instrument de canvi, la principal possibilitat de transformació social a escala.
Personalment, porte molts anys fent educació ambiental a les escoles. Quan entre als centres concertats, sempre pregunte, irònicament, als mestres, que perquè no hi ha negres, ni romanesos, ni sud-americans, ni àrabs, en aquella escola, al contrari del que passa en els carrers de Gandia. Hi ha els que pillen la ironia i es riuen o posen mala cara, com aquell que encaixa un mal colp. També hi ha d’ingenus que diuen: si en tenim un a la classe! Com si fos un èxit o un fet caritatiu. Sempre em va fascinar, també irònicament, que hi hagués entre els criteris de selecció de l’alumnat, un punt, el del desempat, pels qui demostraren ser antics alumnes del centre o tenir un familiar que ha sigut antic alumne del centre. I em fascinava irònicament perquè és, sense cap dubte, una de les mesures més racistes que han perdurat en la democràcia al nostre País Valencià. Quin negre, àrab, sud-americà o romanès, quin emigrant, podria demostrar haver sigut antic alumne d’alguna cosa? Era sorprenent com estava assumit socialment. El conseller Marzà ho entenia igual que jo i eixa va ser la seua carta de presentació; eliminar aquell criteri de selecció racista. La nostra relació va començar bé. L’escola concertada no s’ho va prendre així. Abans que ell arribés, els principis de curs els inaugurava el conseller d’educació amb el president de la Generalitat, en col·legis cristians de la capital, amb xiquets i xiquetes d’uniforme, una creu a la paret i sense cap persona emigrant a la vista. Això va canviar radicalment. Des de la seua arribada, els principis de curs van passar a celebrar-se en escoles públiques, diverses i tolerants, sense creus, a vegades rurals (que passaven a ser protagonistes com mai), a vegades de ciutats mitjanes, valencianoparlants. No podia ser cap bon model de societat una escola que no representava el carrer de les valencianes.
Vicent Marzà venia per defensar el sistema públic d’ensenyament, el bé comú, no el bé particular. Eixe era el seu encàrrec. I ho ha fet. No ha fallat al seu poble. No ha fallat als seus orígens de muntanya castellonenca. Cada dia un anunci que enfortia l’escola pública; estabilitat i ampliació de plantilles com mai, projectes d’innovació educativa per fi, reducció de ràtios, democratització dels consells escolars, plurilingüisme, xarxa de llibres... Va plantar cara a aquells problemes que ningú s’havia atrevit a abordar; l’etern problema dels interins, les places definitives (hi havia gent amb 7 anys en espera de la seua plaça) i la revolució: l’Edificant. Quina gran diferència amb aquell gran xanxullo que va ser Ciegsa! El conseller Marzà se’n va deixant desenes d’escoles en construcció o reconstrucció. 7 anys de treball intens en equip. Es va trobar amb 25 anys d’autodestrucció del sistema públic valencià d’educació per una falta total d’inversions i de manteniment. El PP va deixar un mapa escolar destruït i desfet, mentre els diners anaven a butxaques particulars o milloraven l’escola concertada, als qui se’ls regalava solars públics.
L’Edificant, amb tota l’oposició i l’odi dels enemics de l’ensenyament públic, ha revolucionat, ara sí, el mapa escolar valencià. A Gandia mai s’havia apostat així per l’escola pública; les Foies, sempre amb l’amenaça de tancament per part del PP, s’està construint per fi. L’Ausiàs March, aquella estimada ruïna, està reformant-se totalment. El Maria Enríquez està executant una inversió d’1 milió d’euros per modernitzar l’institut. El Roís de Corella començarà en pocs mesos una reforma també de més de 1 milió d’euros... i així fins a 13 obres amb un total de 20 milions d’euros. Totes en escoles o instituts públics de la ciutat. També un nou institut de formació professional ja està planificat i en redacció. Això és gestionar el bé comú. I de tot això també tenen culpa meritosa dos saforencs lluitadors per la causa pública, doncs han format part essencial de l’equip del conseller. Són els amics i companys de viatge Josep Miquel Moya, director general de l’Esport, i Facund Puig, excap de gabinet del conseller. A ells gràcies!
Comencem a comptar amb una gran xarxa moderna i preparada per a educar en valors humans, lluny de convents i esglésies. Perquè han sigut 7 anys de victòries populars i valencianistes, un dia rere d’altre. Per això l’odi dels poderosos. Gràcies Vicent, et trobarem a faltar!
