La biografia, durant molt de temps, ha sigut la parenta pobra dels estudis històrics, desprestigiada per tantes obres d’encàrrec al servici d’evidents propòsits ideològics, al contrari de la gran tradició anglesa d’estudis biogràfics, alguns modèlics per la seua independència. Afortunadament, entre nosaltres, esta negativa tendència ha canviat de forma notòria en els darrers trenta anys. En el nostre cas, entre tants actors secundaris de la història local, a vegades apareix algun relacionat amb el duc Francesc de Borja, que per la seua intrínseca vàlua, ha deixat en la penombra algun personatge que encara mereix ser conegut, com el jesuïta toledà Andrés de Oviedo, el primer rector de la Universitat de Gandia.
Acceptada pel P. Ignasi de Loiola la fundació d’una casa de la Companyia de Jesús a Gandia, a instàncies del duc Francesc de Borja, arribà a la ciutat, a finals de 1545, el P. Andrés de Oviedo, procedent de Portugal. Oviedo, que havia ingressat en la Companyia quan ja era sacerdot, era un religiós auster, d’intensa oració i penitència. El duc Francesc trobà en ell un exemple d’aquella espiritualitat interior, personal, a la qual ell aspirava des de feia temps, de tal manera que tenia el franciscà Juan de Tejeda, ja des de Barcelona, al seu costat en qualitat d’assessor espiritual, una espècie de coach, segons diríem actualment. L’espiritualitat franciscana o de recolliment era la més estesa en aquella època, amb les seues notes característiques d’oració contemplativa i afectiva, austeritat, pobresa i d’allunyament del món. En este context, el P. Oviedo i alguns més van expressar el seu desig d’una vida quasi eremítica, dedicada principalment a l’oració i la penitència, en contrast amb l’orientació més activa de la Companyia. En un orde religiós tan recent era normal l’aparició de tendències personals encara no contrastades amb l’espiritualitat general de la Companyia. L’oportuna intervenció del P. Ignasi, amb la col·laboració del duc, va reconduir la situació segons la manera de procedir de la Companyia. L’acceptació per part del P. Oviedo i els seus companys va ser de total obediència a les orientacions del P. Ignasi de Loiola. El mateix franciscà Juan de Tejeda va anar-se’n de Gandia.
El duc i el P. Oviedo van establir unes estretes relacions, de tal manera que el jesuïta li va dirigir els exercicis espirituals, segons l’estil ignasià, l’acompanyà en els difícils moments de la mort de la duquessa, l’ajudà en el seu pas a la vida consagrada, fins a rebre la professió de Francesc de Borja, en 1548, encara de forma secreta. Quan va ser erigida la Universitat de Gandia, el P. Oviedo va ser nomenat el seu rector, en 1549. A l’any següent, va conferir el grau de doctor en Teologia al duc ja jesuïta, uns dies abans de l’eixida definitiva de Francesc de Borja de la seua ciutat nadiua, esdevinguda el dia 30 d’agost de 1550, camí de Roma, acompanyat pel P. Oviedo, destinat a la casa de Nàpols. En arribar a Itàlia, els camins dels dos jesuïtes es van separar, però seguiran fraternalment units.
L’estança del P. Oviedo a Nàpols, com a rector del col·legi, va ser de gran fruit. En 1553, el P. Andrés de Oviedo va ser escollit per a la missió d’Etiòpia, dirigida pel patriarca Joao Nunes Barreto, del qual va ser bisbe auxiliar. Començava així la més gran aventura de la seua vida. Els interessos de Portugal, que volia assegurar la ruta de l’Índia, van aconseguir una missió jesuítica en el vell regne cristià etíop. L’expedició, dirigida pel P. Oviedo per l’absència del patriarca, va arribar al port d’Arquico, des de Goa, el gran centre militar i comercial portuguès de l’Índia. En un principi, el rei o negus els va acollir bé, però la missió va fracassar i van ser pocs els que van passar al catolicisme. Ben prompte, per l’escassa presència portuguesa, la persecució es va fer cada volta més dura, de tal manera que els missioners es van refugiar en la regió de Tigré.
La vida del P. Oviedo i els seus companys va arribar a una pobresa extrema i obligats a treballar la terra per a poder sobreviure. Gràcies a algun comerciant portuguès, encara van poder contactar amb els superiors de la Companyia, a Roma. El P. General Francesc de Borja li va escriure alguna carta, on li mostrava la seua admiració pel seu testimoni de fe i pobresa, però també fent present la impossibilitat d’ajudar-los pel tancament del regne etíop a tota influència exterior. A poc a poc van anar morint alguns dels seus companys i a ell li va arribar la mort en 1577. Potser en algun moment recordaria els seus anys de joventut a Gandia, la seua relació amb aquell senyor duc que un dia arribaria a ser el seu superior religiós.
Actualment la regió de Tigré està en guerra amb el govern federal, una regió que, entre altres coses, el turisme ha fet ben coneguda per les seues dos-centes esglésies excavades en la roca. Etiòpia, amb més de cent milions d’habitants, va transformant-se lentament, després d’haver superat l’escissió d’Eritrea i les successives crisis polítiques i militars, entre elles la dictadura marxista de Mengistu Haile Maryam (1977-1991), que va abolir la monarquia i el negus Haile Selassie moria poc després. Un 60% de la població és cristiana, i un 35% musulmana. Uns centenars de milers de catòlics són els hereus d’aquelles missions dels segles XVI i XVII, però sobretot de les més modernes, molt influenciades per la presència italiana.
