El dia 24 de juny de l’any del Senyor de 1519, al palau ducal de Ferrara, moria la senyora duquessa Lucrècia de Borja. El duc i els fills, tota la cort, els diversos estaments religiosos i ciutadans, la respectada comunitat jueva, tots van unir-se en un dol profund, més enllà dels costums protocol·laris de l’època, en un homenatge a la que havia estat una exemplar duquessa i mare.
En contrast amb una estima tan general, també creixeria la seua obscura llegenda, unida a la família Borja i, en especial, al papa Alexandre VI, una llegenda alimentada per alguns escrits de l’època i acrescuda de forma autònoma al llarg dels segles, cada vegada més allunyada de la realitat històrica, amb inventades trames com la Lucrèce Borgia, escrita per Víctor Hugo en 1833 i popularitzada per l’òpera de Gaetano Donizetti, en els anys inaugurals del Romanticisme. Consolidat l’escandalós tòpic sobre Lucrècia de Borja, calia un immens esforç crític de revisió de la seua vida i personalitat. Una tasca que, al llarg de quasi un segle, ha donat els fruits, que ara podem conéixer per l’eficaç acció de tres dones.
La primera va ser Maria Bellonci que, en 1939, va publicar una extensa obra sobre Lucrècia de Borja. Era una arriscada tasca de reconstruir la vida i la personalitat d’una dama del Renaixement, que una tradició interessada havia falsificat sense mesura. L’autora va treballar sobre una abundant documentació, però sense oblidar que aspirava a fer un retrat d’una persona, d’una dona que havia viscut en unes circumstàncies ben especials des del seu naixement en 1480.
El fet d’estudiar-la en el context del complicat tauler polític i cultural de l’època renaixentista va ser decisiu i va marcar l’orientació de les futures investigacions sobre el personatge. S’hi mostrava una dona de notable cultura i capacitat de govern, que ni havia enverinat ni matat ningú, sinó que havia deixat un bon record en el poble de Ferrara i en molts dels més importants escriptors del Renaixement italià, com Ludovico Ariosto i Pietro Bembo, o en artistes com Tiziano, sense oblidar el seu forçat paper de peça important al servici dels interessos de la seua poderosa família, que lluitava per preservar una Itàlia lliure de les apetències de les potències estrangeres, en el complicat joc de les aliances o enfrontaments de les més il·lustres famílies italianes.
Pel camí obert per Maria Bellonci ha anat donant interessants aproximacions sobre Lucrècia, sobretot a Itàlia. Una coneguda escriptora actual, com Alessandra Necci, ha publicat recentment una extensa obra sobre Lucrècia i la seua cunyada Isabella d’Este, marquesa de Màntua, senyoriu dels Gonzaga, amb un evident estil narratiu. La contraposició de les dos cunyades fa possible una complexa reflexió sobre les diverses maneres o estils d’exercir el poder i la relació amb els sentiments personals i familiars. En el cas de Lucrècia s’ha subratllat el seu sentit pràctic, l’hàbil diplomàcia i l’atenció als problemes reals dels seus súbdits.
La valenciana Isabel Barceló Chico, l’any passat, ha publicat una obra sobre Lucrècia, també en la línia de la seua reivindicació, amb la important documentació que va apareixent a Itàlia. L’obra intenta una aproximació general o visió de conjunt de Lucrècia de Borja, tot detallant els aspectes més significatius de la seua personalitat i l’acció pública, amb una evident empatia que va enriquint la complexa realitat de la duquessa, amb interessants observacions sobre el seu estil de governar i la bona relació amb la comunitat jueva de Ferrara, també característica de la casa d’Este.
L’altra cunyada, Maria Enríquez, esposa del duc Joan de Borja, tan estimat de la seua germana Lucrècia, va guanyant pes en la investigació més recent. Les relacions de Lucrècia i Maria han deixat cartes, intercanvis d’obsequis, l’enviament de dolços de Gandia a Ferrara, inclús la visita del pare de la duquessa de Gandia a la de Ferrara. Maria, a més, representa una altra manera d’exercir el poder i d’assumir les contrarietats de la vida, sobretot per haver entrat al monestir de Santa Clara, on morí en 1539, el mateix any del traspàs d’Isabella d’Este.
El seu nét Francesc de Borja, continuà amb les bones relacions familiars en ocasió dels seus viatges. A Ferrara va ser acollit pels ducs Hèrcules II i Alfons II, a més de relacionar-se amb el cardenal Ippolito d’Este, fill de Lucrècia, l’inspirador de la prodigiosa vil·la de les fonts a Tívoli. El sant jesuïta passà els darrers mesos de la seua vida a Ferrara, greument malalt després del viatge per les corts de Madrid i Lisboa, fins arribar a morir en Roma el 30 de setembre de 1572. Tot un testimoni, en definitiva, de la seua vinculació familiar, com un prova més del bon record de Lucrècia de Borja.
