Tenim una serra quasi urbana, com una veïna més de la ciutat. Acostumats a vore-la com un teló de fons, com un decorat, que tanca alguns carrers de la nostra ciutat, a penes mereix una distreta mirada nascuda entre els quefers de cada dia. La serra Falconera, amb el seu Molló de la Creu, entre la plana litoral i la vall de Marxuquera, s’allarga de Nord a Sud en uns sis quilòmetres, totalment aïllada de les altres muntanyes veïnes. Tot i la seua modèstia, és una de les serres que marquen el final del Sistema Ibèric i mostra, a més, en plegaments posteriors, la seua adscripció prebètica, com una característica zona d’interferència entre estes grans formacions orogràfiques.
La serra, amb les seues roques calcàries, presenta abundants fenòmens càrstics, és a dir, processos de dissolució de les calcàries per l’aigua, amb resultats ben coneguts, entre altres, com les dolines, els avencs i les coves. La cova de les Meravelles, des de ben antic, és una de les més conegudes, però també de les més maltractades per haver-la convertit en una pedrera per adornar amb les seues estalactites i estalagmites alguns jardins o construir covetes d’intenció pietosa. Afortunadament, una oportuna crosta calcària ha protegit durant mil·lennis uns gravats parietals paleolítics, fa ben poc descoberts.
També recentment, a la mateixa serra, s’ha descobert una altra meravella, la cova de l’Autopista, batejada així pel seu emplaçament i per haver estat coneguda per casualitat a conseqüència de les obres de l’autopista en l’any 1984, entre els termes de Gandia i el Real de Gandia. Ben pocs anys després del seu descobriment, va començar la seua exploració per alguns grups d’espeleòlegs amb provada experiència, que la van fer conéixer en les seues publicacions pròpies.
El gran públic ha pogut conéixer la cova de l’Autopista gràcies a una exposició fotogràfica realitzada per Miguel Guerrero, un dels seus millors coneixedors. Un poc després, en 2011, José Lull, el conegut egiptòleg, va publicar a la Revista de la Safor, del CEIC Alfons el Vell, l’article «La cova de l’Autopista. Un laberint natural als peus de Gandia», il·lustrat amb fotografies del mateix autor, un mapa topogràfic preparat per Miguel Guerrero i una oportuna selecció bibliogràfica. L’article exposava, en una rigorosa síntesi ben fonamentada, tot allò que fins aquell moment se sabia d’una cova, encara no coneguda del tot, per tal d’informar als especialistes i a qualsevol lector interessat per la comarca de la Safor.
Els espeleòlegs, tal com advertia J. Lull, fins i tot els experimentats, van comprovar que la cova, per la seua disposició laberíntica, presentava especials dificultats per la facilitat d’extraviar-se entre tantes estretors de túnels i galeries. S’hi afegia, a més, que la part coneguda ja superava els set quilòmetres de túnels, de tal manera que la convertia en la cova més gran del territori valencià.
Als primers coneixedors de la cova, gràcies als quaderns de camp, els mapes i les fotografies, els va correspondre l’oportunitat de donar nom als diversos llocs i formacions que hi van trobar, per exemple, la Sala de les Helictites, amb les estalactites dotades d’un forat interior per on corre l’aigua; el Mar de Corall, amb gorgs d’aigua; el Jardí i la Casa Blanca, amb aragonites circulars de gran tamany; la Sala de les Meravelles, amb grans estalactites i una sima de quaranta metres de profunditat amb aigua. També cal esmentar la fauna pròpia d’un espai fosc i humit, que anirà proporcionant, en el futur, un catàleg més complet d’unes espècies no massa conegudes.
Els ulls dels espeleòlegs, per la llum artificial, han contemplat les meravelles naturals de la pedra i l’aigua. Ells són els primers que han pogut contemplar i assaborir una tasca de milions d’anys i són els més interessats a respectar els misteris de la naturalesa i a no posar obstacles a la continuïtat d’una obra tan meravellosa. Els qui només a través d’ells podem conéixer alguns aspectes de tal formació natural, a més d’agrair el seu esforç, ens sentim plens d’estima per la casa comuna que acull a tota la humanitat i a tots els vivents. I també ens sentim cridats a no voler conscientment desvetlar aquells misteris, conduïts per una docta ignorància, totalment contrària a la societat de l’espectacle, que vol posar a la plena llum fins les més grans profunditats de l’esperit humà, amb l’objectiu, per la màxima informació, de dominar els altres. La preservació dels misteris, sobretot els personals, són una evident defensa de la llibertat i un dels instruments més eficaços per avançar en la comprensió i en l’acollida dels altres, dels companys de camí.
