Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Portes, portelles, panys i forrellats

La porta de l’església del Palau de Gandia, en la inauguració de l’Any Jubilar de Sant Francesc de Borja. foto: àlex oltra

L es portes sempre han interessat des de ben antic i s’han constituït en un referent històric, cultural i simbòlic de primer ordre. L’arquitectura i l’art en general han contribuït a donar-li un important protagonisme en moltes cultures, de tal manera que inclús en el cinema, com en algunes pel·lícules de John Ford, les portes que s’obrin i emmarquen els immensos paisatges de l’Oest o les que s’han obert per acollir els nous vinguts, arriben a expressar uns profunds simbolismes de potent sentit humà, com l’acollida fraterna i l’esperança d’una vida millor.

Portes, portelles, panys i forrellats

En efecte, el caràcter simbòlic de la porta ha estat ben present en totes les cultures que han edificat vivendes o cases per a viure de forma sedentària. La porta representa el trànsit d’una situació a una altra, el pas d’un món exterior a un d’interior, l’obertura al misteri d’un més enllà del món present, entre altres significacions. També la porta definitivament tancada introduïx a la mort, a la pèrdua de la llibertat o al desig d’aïllar-se de la societat, com buscant una impossible i total soledat. La porta, en definitiva, apareix com la millor garantia de la seguretat personal i dels béns propis, perquè la destrucció de la porta duu a la desfeta total de la casa.

A la nostra ciutat també ha interessat el simbolisme de les portes, de tal manera que un llibre singular de 1986, Jo, Gandia, amb textos d’Ignasi Mora i fotografies de José Miguel Borja, ha deixat tot un testimoni, des de la paraula i la imatge, de la potència destructora del temps. En este sentit, algunes fotografies recullen portes, panys i tocs que ja han desaparegut, mentre la paraula continua viva, «perquè, fora de la infància, potser la memòria és l’únic paradís possible», de tal manera que dirà l’autor desdoblat en un altre jo: «us convide que m’obriu les portes i deixeu que em proclame: jo, el text», com l’apel·lació final a la invulnerabilitat de la paraula.

L’esmentat llibre, per les seues fotografies, és una bona iniciació per a certificar el pas del temps en els edificis i les seues portes. Hi apareixen les portes de les cases senyorials o benestants, amb els seus ornaments metàl·lics, els seus tocs d’estil modernista i els brillants panys de llautó, o les quasi secretes portelles, al fons de la casa, on entraran els criats i criades, els queviures o la llenya. En canvi, les portes de les cases dels llauradors o dels menestrals mostren una severa aparença, amb el pany sense cap distinció, amb la seua única funció d’obrir i tancar. En pocs casos, també hi ha cases deshabitades o abandonades, amb la porta trencada o inexistent, com un signe de desolació, de vides abocades a la desaparició. Les portes, cadascuna a la seua manera, van escrivint històries ben diferents, com també són diverses les existències dels hòmens i dones.

Les portes, nobles o humils, també han entrat en el repertori més sucós d’això que diem la saviesa popular, que expressa l’agredolç de la vida quotidiana, amb la seua punta irònica i fins i tot sarcàstica, com una constatació un poc cínica de tantes aparences de refinada moral que amaguen conductes de encara més refinada hipocresia. La porta i les seues accepcions ens parlen de com guardar secrets «tancant amb pany, clau i forrellat», després d’una reunió «a porta tancada» perquè és molt fàcil trobar algú «sense trellat ni forrellat» que comunique les converses més íntimes, els acords més secrets o els negocis més profitosos.

En altres ocasions, en temps de necessitat, molts «no sabran a quina porta tocar» per rebre alguna ajuda, de tal manera que tindran l’amarga experiència de «trobar tancades totes les portes», sobretot quan la petició tindrà per desconsiderada resposta «clavar-li la porta als nassos» o, pitjor encara, experimentar que algú vol «tirar-lo per portes», que és com intentar destruir-lo, de tal manera que el pobre demandant no tinga altra impressió que la seua vida «se’n va per portes», que tot acabarà malament. Més encara, quan demane ajuda, potser trobe algú que li diga «a bona porta s’agarra la fam» per tal de negar-li allò que demanava o l’avar que podia socórrer «se n’ix per la portella», com d’amagat. Al cap i a la fi, possiblement el pobre arribe a la conclusió que «si la clau és d’or, no hi ha pany que es resistisca».

La prudència sempre tindrà present que «a nit entrada, porta tancada» i el cap de casa, abans d’anar-se’n a dormir, «passarà el forrellat», com el segur més gran contra qualsevol intent de robatori, com també serà prudent i temorenc quan algú «toque a la porta» perquè sempre hi ha la por al desconegut i serà convenient preguntar-se i preguntar «qui serà?».

Les portes d’ara han guanyat en seguretat i perdut en aparença. Les portes funcionals, de catàleg de fàbrica, poden ser falsament igualitàries perquè seguiran amagant tresors de bondat o pous d’avarícia segons qui toque la porta, o estaran obertes sense necessitat de cridar al timbre o al porter automàtic, com un senyal d’obertura a tots, com passava en altres temps quan la clau es deixava al pany.

Compartir el artículo

stats