Després d’acabada la guerra civil espanyola, i en un ambient d’eufòria falangista per tot arreu, a Gandia es va produir la detenció del que era manager del port, Edwin Apfel, i d’altres joves, acusats tots del repartiment de fulls subversius. A més a Apfel l’acusaven de tenència d’una pancarta i un llibre sobre la història de la URSS. Això feu que les relacions entre la Gran Bretanya i el règim franquista esdevingueren tenses com a conseqüència d’aquesta detenció, que era sols una excusa per prendre el control d’un port que des de feia dècades pertanyia, en concessió, a l’empresa anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited.
Durant els primers mesos de contesa mundial, les relacions entre la Gran Bretanya i el règim de Franco sempre estigueren plenes d’entrebancs. Franco i el seu règim, en un primer moment, van manternir una posició de recolçament a Hitler que es va trastocar quan van començar a esbrinar la possibilitat de que el règim nazi no guanyara la guerra mundial, sobretot després de la contundent derrota alemanya a Stalingrad.
Un d’aquestos entrebancs fou l’empresonament del que era el manager del port de Gandia des de 1934, Edwin Apfel, per les autoritats franquistes a pocs mesos d’acabada la guerra civil espanyola, concretament el 19 d’agost de 1940.
En un ambient de repressió i forta influència falangista a tot arreu, cal recordar que els falangistes gandians consideraven el port «com un petit Gibraltar», la qual cosa representava una humiliació, i sota unes proves, possiblement manipulades, fou detés, empresonat i enviat a un judici militar a València.
La seua detenció s’havia produït amb unes proves completament falses i fetes ad hoc per aquest cas. Eixes proves consistien en el descobriment d’una pancarta on es podia llegir «Asturias necesita tu ayuda», un llibre de la «Historia de la Guerra Civil en la URSS», escrit en francés, i monedes de la República, en quantitat ínfima.
En l’atestat que va escriure el comandant de la Guardia Civil, el tinent Bienvenido Romero, es feia referència a que Francisco Sanz Moragues, veí de Gandia, va donar uns fulls de caràcter subversiu al seu cosí, Salvador Moragues Bertó, que després de la mort de Franco arribaria a ser alcalde de Gandia. Segons l’atestat de la Guardia Civil, hi havia una sèrie de joves involucrats en el repartiment d’eixa propaganda. A més a més, Francisco Sanz Moragues diu que va escoltar en el bar Micalet de València, en una taula del costat de la que no coneixia a cap dels que hi havia asseguts, que Edwin Apfel tenia fulls contraris al règim i que les distribuia per tot arreu, i que en l’ambaixada a Madrid i València n’hi havia més. Apfel es va defensar dient que no sap res del que li parlen. Eixe mateix tinent de la Guardia Civil comunicava al jutge, carregant les tintes contra l’administrador del port, que «siendo inadmisible que desconociese la existencia del lienzo... denotan la ideología marxista de dicho señor», i, de manera un poc contradictòria, acabava l’informe dient que «terminó el registro sin encontrar otra cosa de interés».
Mesos després i durant les actuacions judicials, la criada d’Apfel constataria que la pancarta estava en un moble que li havia deixat un altre anglés que havia tornat al seu país. També ho confirmaria la companyia naviliera per a la que treballava eixe altre súbdit britànic.
Les actuacions judicials s’allargaren durant alguns mesos, i es veu clarament que de la instrucció del jutje militar, els més mal parats seran els dos cosins gandians Moragues, i Mr. Apfel, del que s’afirmava que tenía «antecedentes políticos confusos, considerado como elemento peligroso y simpatizante de la causa roja».
Malgrat totes aquestes acusacions l’Ajuntament de la ciutat emet un informe en el que constatava la bona conducta de l’administrador del port. També altres veïns i coneguts van emetre escrits al seu favor, inclús el coadjutor del Grau, Jesús Moragues, afirmava que Ewin Apfel era bona persona i que fins i tot havia fet donatius a l’Església.
Mentre tant, la Fiscalia demanava per a Sanz Moragues, Moragues Bertó i Apfel, «la pena de reclusión mayor a muerte». Finalment, durant el judici, el mateix fiscal rebaixava la pena a 30 anys. El 9 de maig de 1942 s’anuncia la sentència i a Edwin Apfel el condemnen a 6 anys de presó i una multa de 50.000 pessetes, que es traudiria en 6 mesos més de presó, en cas que no la pagara.
De seguida la maquinària diplomàtica del Govern de Winston Churchill, a través del Foreign Office, es posa en marxa i en un escrit urgent el cònsul a València informava que la condemna sembla escandalosa i que darrere tot l’assumpte està la Falange. En una carta al Foreign Office, P. L. Fleming, el president de la companyia propietària del port de Gandia, arribava a afirmar que València estava infestada d’agents de la Gestapo.
A partir d’aquestos moments el Foreign Office continua pressionant a les autoritats espanyoles per alliberar a Edwin Apfel, i en una entrevista entre Anthony Eden i el duc d’Alba, ambaixador franquista a Londres, el primer li trasllada el malestar del govern de Sa Majestat, arribant a afirmar que era un evident error judicial.
Pressions britàniques
Les pressions també van fer que el mateix ambaixador britànic a Madrid, Samuel Hoare, polític conservador de simpatíes franquistes des de l’inici de la guerra civil, s’entrevistara en nombroses ocasions amb els ministres espanyols de Guerra i d’Exteriors i amb el mateix Ramón Serrano Suñer, el cuñadísimo del general Franco i una de les persones amb més poder en el nou règim. Fins i tot Hoare s’atreveix a informar al Ministeri d’Exteriors espanyol que les acusacions contra Apfel estaven basades en mínimes evidències.
Poc després envia a València a l’agregat militar que, junt al cònsul, s’entrevistarien amb el capità general de la Tercera Divisió per demanar la llibertat d’Apfel, que es mantenia a la presó en una cel·la amb altres quatre presoners realitzant tasques en el recinte penitenciari. El mateix director de la presó, en un informe, atestiguava que Apfel mantenia bona conducta, encara que el rector del centre informava que, per si de cas es contempla la redenció de pena per al manager del port, fa constar que «dice saber Religión en inglés, su idioma nativo, y que en esta lengua está dispuesto a contestar, pero en español no sabe... que si a pesar de la circunstancia antedicha, puede ser propuesto para la redención».
El Foreign Office va continuar pressionat a les autoritats espanyoles. La sort d’Apfel semblava que anava a canviar degut, sobretot, a la nova situació bèl·lica més favorable als aliats. L’Alemanya nazi havia sofert la primera gran derrota a mans dels soviètics a Stalingrad, i ja no semblava tan evident que l’exèrcit de Hitler resultara victoriós. Per al règim franquista, el posicionament del britànics era fonamental. Franco jugava a distintes baralles i el 13 de juny de 1943, després de nombrosos mesos d’activitat diplomàtica i encontres entre funcionaris al més alt nivell, li va conmutar la pena de presó per l’expulsió del país.
Possiblement l’empresonament i expulsió del manager aconseguiren els objectius, sobretot dels falangistes: la tornada a mans de l’estat espanyol del port, i amb això la renúncia al pagament dels desperfectes ocasionats pels bombardejos l’aviació rebel durant la guerra civil, reclamació que havien posat damunt la taula els propietaris britànics només acabada la contesa.
Un punt important d’exportació
El port de Gandia i el ferrocarril fins Alcoi eren propietat de la companyia anglesa que havia aconseguit dècades abans la concessió per part de l’Estat Espanyol. Les primeres dècades del segle XX el port fou un punt importantíssim d’exportació de la taronja valenciana, i així va continuar fins l’esclat de la guerra civil l’any 1936, que ho va trastocar tot.
El port i les seues instal·lacions es convertiren en objectiu fonamental de l’aviació rebel, que amb avions i pilots italians i alemanys va bombardejar al llarg de tota la guerra la dàrsena gandiana per tal d’evitar eixes exportacions que eren fonamentals per al govern republicà, donat que amb les divises podia comprar armes per continuar la guerra.
Eixos atacs ocasionaren que el port al final de la guerra estiguera en condicions lamentables. Hi havia enfonsats alguns vaixells i els molls, així com els tinglats, es trobaven completament malmesos. No obstant, la marina de guerra britànica, la més poderosa en aquells moments del món, el va utilitzar com a punt neuràlgic en les darreres setmanes per dur endavant algunes operacions humanitàries de bescanvi de presoners. L’eixida del Consell Nacional de Defensa i del coronel Casado va cobrar una gran importància al final de la contesa.
En eixa eixida va jugar un paper fonamental Mr. Edwin Apfel, al que algún diplomàtic britànic el considerava com «el rei de Gandia» durant eixos mesos tan tràgics, donat el poder que podia desenvolupar pel seu càrrec en el port i la seua influència tant en el transport de mercaderies com en l’eixida de persones en vaixells britànics.
Finalment Edwin Apfel, partícep involuntari d’una batalla diplomàtica, va passar un any, 9 mesos i 16 dies a la Presó Cel·lular de València. A l’endemà del seu alliberament es traslladava al seu país, on, malgrat els intents, li hem perdut la pista per tal de investigar més en la història més recent del port.
