La convocatòria per anar de paella s’ha estés com l’oli i ha anat escampant-se sense cap necessitat de normes o protocols. La crida fa iguals a tots, agermana com a fills d’una mateixa mare, fecunda i generosa. Cadascú, des del seu treball, des de les seues preocupacions quotidianes, va acudint al lloc previst, en la quietud de la casa de camp, entre els solcs, encara en l’espera de la sembra i la collita. Els experts cuiners han encés el foc i el ritual s’ha acomplit puntualment.

Al ple de migdia, sobre la taula, creix la glòria solar de la paella, insigne per tradició i amable per convocar tants comensals en espera de l’èxtasi del primer tast. Al voltant de la taula tot és silenci, amb actituds de recolliment davant la fraterna congregació que s’unirà en íntima comunió amb la participació del menjar material i d’allò que idealment representa d’amistat i d’afecte. Mentre, a poc a poc, el tast anirà fent brollar la satisfacció del bon menjar, però també la paraula anirà guanyant terreny en la contesa entre la gana i l’amistat, més encara quan el bon vi anirà animant els esperits i pujant veus i evocacions d’altres moments carregats de vida compartida.

I amb la primera cullerada, en algun del presents més devot de la meditació que de la masticació, vindrà a la memòria la insípida madalena de Proust, que va omplir pàgines de records i sentiments, mentre el flaire de l’arròs anirà introduint en aquelles evocacions que van omplint el cànter de l’ànima de l’aigua nova i fresca de la fraternitat. I apareix també l’ombra d’aquell Dionisos, un déu mediterrani, representant del bon viure. I de sobte, una altra ombra, la d’un tal Nietzsche, entra a compartir l’atenció. El pensador nòrdic va fer d’aquell déu tot un símbol del retorn a la vida, a l’instint, al plaer i a la voluntat de poder. Ell, que tenia una intel·ligència superhumana, va voler anar més enllà del bé i del mal, com una crida estentòria a la individualitat i al menyspreu de la massa abundant espècie dels dèbils.

Va començar, com un joc de cartes marcades, tot inventant un Crucificat, l’oponent lívid i fred del déu de l’afirmació de la vida. Sobre aquell fantasma va anar deixant un munt de deixalles, com la humilitat, l’abnegació o la pobresa, de tal manera que, al seu voltant, va créixer una religió i una moral més pròpies d’esclaus que de lliures, dels que estimen per damunt de tot la vida. Enfrontats l’un i l’altre, hi haurà un aparent vencedor, que no pot ser altre que aquell que s’aproxima als somnis de viure i dominar que formen part de la mateixa condició humana, allunyada de la racionalitat.

Per sort, després de la generositat de les primeres cullerades del sublim arròs, el vi ha fet augmentar la gosadia del comensal amic de la reflexió. El Dionisos nòrdic se li apareix amb els pàmpols marcits i sospitosament abstemi, que, ben segur, no anat mai de paella ni s’ho ha passat bé amb la colla alegre dels amics. Ben diferent del Crucificat, que els puritans de la seua època i de totes les èpoques, ja el menyspreaven i menyspreen perquè «menjava amb els pecadors i els publicans», mentre ell va invitar al banquet suprem, tot enviant un servent, que anara «per les places i els carrers de la ciutat i fes vindre pobres, invàlids, cegos i coixos», i, quan el servent li va dir que encara hi havia lloc en el convit, li va dir: «ix pels camins i pels horts i insistix que vinga gent fins que s’òmpliga la casa».

La meditació de l’amic, entre l’alegria del menjar i beure, va arribant als pous més profunds de l’esperit en mirar els companys de taula, possiblement pecadors i publicans com aquells que Jesús va invitar a compartir el seu banquet, però tan contents de poder sentir-se agermanats per l’alegria de viure i de saber que combregar amb la glòria de la paella és una invitació a no judicar ni menysprear a ningú, ni tan sols a creure’s superiors als altres. I quan arribe la rodonesa del meló d’Alger, la paella haurà entrat en l’exaltació definitiva.

I encara, com en la vida, hi haurà una sorpresa quan el company que ja no esperàvem ha entrat carregat d’excuses, somriures i molta gana, portador com sempre de la mateixa frase que tots sabem de memòria i que cap de nosaltres entén, perquè acostuma a dir que la seua hora encara no ha arribat. Acollit per tots els satisfets comensals, s’ha assentat a taula, davant la paella minvant, i, després de beure un got d’aigua fresca, ha començat a menjar ben a gust. De sobte, l’aigua s’ha convertit en el millor dels vins.