La Fira significa moltes coses per als gandians. Tornar a la quotidianitat de la vida urbana és, potser, la més generalitzada, però en cap cas vol dir una treva després d’un any de treballs i penes, perquè arriba en acabar l’estiu quan la majoria de ciutadans fan vacances i trenquen les rutines laborals. A més, no són unes festes participatives en el sentit estricte de la paraula, no hi ha festers ni associacions darrere dels actes, sinó que l’organització i el patrocini correspon per complet a l’Ajuntament. Tampoc estan lligades, més enllà de la pura convenció patronal, a la tradició catòlica. Tot això les fa singulars, més pròximes a la Fira de Juliol de València que a les festes dels pobles del nostre entorn.
Josep E. Gonga, estudiós de festes i tradicions, ho explica molt bé: «La ràpida evolució del programa festiu de la Festa Major de Gandia va lligada a finals del segle XIX a la creació de la Fira de Juliol de València. No oblidem que és en aquests anys quan comença a popularitzar-se el qualificatiu de Gandia com Valencia la chica.» Els actes a que fa referència Gonga són, sobretot, la Batalla de Flors i un Pavelló Municipal que l’Ajuntament instal·la en l’edifici de l’antic Convent de Sant Roc «para solaz y recreo de la culta sociedad».
Després de pràcticament un segle de vida, aquell model festiu oficialista poc o gens havia evolucionat. Segurament perquè la societat, sumida en el nacionalcatolicisme imperatiu, tampoc ho havia pogut fer gens. Encara en els anys 60 i 70 del segle XX trobem en els programes de festes un «Pavelló d’atraccions», un envelat que es muntava al final del Passeig, més o menys per l’actual Parc de l’Alqueria Nova, a on, amb un estricte dret d’admissió, les autoritats i els membres de la bona societat acudien a veure les actuacions de les figures del moment: José Guardiola, Bruno Lomas, el Duo Dinámico, Mari Trini… El contrapunt es trobava instal·lat, regularment, en la Plaça del Prado. Es tractava de El Teatro Argentino, que oferia, pagant, espectacles de varietats (humoristes, cantants de copla i senyoretes amb poca roba) per al poble.
Les reines tenien sempre cognoms molt llargs i rimbombants com ara María Ángela Solís-Beaumont y Téllez-Girón, duquesa de Arcos, i eren, sovint, filles de Governadors Civils, de Capitans Generals, d’aristòcrates o de Ministres (la filla de Fraga també ho va ser). Això li donava llustre a les Festes i, si de cas, procurava alguna ajudeta a eixe problema administratiu o econòmic municipal que dormia en la taula d’algun cap de negociat d’algun organisme públic de Madrid, clar. O una espenteta cap al càrrec desitjat. Així anaven les coses en el franquisme. La corrupció institucional igual aprofitava un acte poètic que un dia de cacera, com ens va retratar magistralment Berlanga en La escopeta nacional.
Enguany s’anuncia la Fira més llarga de la història. Després de dos anys marcats per la Covid la Fira de Gandia tornarà a exhibir la seua força cultural amb activitats, teatre i concerts multitudinaris destinats a tota la ciutadania. Molt s’han transformat les modes, els costums, la societat. Gandia ha sabut guanyar el carrer i ja no és aquella ciutat pretensiosa de ràncies i elitistes festes. L’únic que no canvia és el so dels tambors de les cada vegada més nombroses bandes del Tio de la Porra retronant pels carrers, en direcció a les escoles, a on els més menuts l’esperen amb el cor a la gola per a ser alliberats i recordar-li, un any més, que menja pa i salmorra.
Bon oratge i bona Fira.
