En altres temps les inscripcions públiques eren un recordatori permanent d’algunes de les empreses més importants de les ciutats i dels seus personatges. En alguns països, com a Itàlia, la seua abundància és tan gran que ha produït tota una tradició erudita dedicada a recollir-les, identificar-les, contextualitzar-les i fer-les conéixer, inclús les desaparegudes o oblidades, com les inscripcions llatines de l’època feixista, d’evident inspiració romana. No és el que s’acostuma entre nosaltres, com és el cas de la inscripció sobre la fundació de la València romana, a la plaça de la Mare de Déu, que a penes crida l’atenció i que en certes ocasions més d’un vianant atrevit ha intentat traduir amb resultats risibles.
En la nostra ciutat, les escasses inscripcions llatines que ens ha deixat el passat encara són un testimoni important sobre aquell prodigiós segle XVI borgià. Un breu passeig pel centre històric ho confirma, tot i que algun d’aquells testimonis ha desaparegut. A la façana de ponent de la Seu, ben fàcils d’identificar, apareixen dos inscripcions, datades en 1500. La de l’esquerra esmenta la concessió, per part del papa Alexandre VI, de la categoria de col·legiata a l’església principal de Gandia, en resposta a la petició de la duquessa Maria Enríquez, mentre la de la dreta recorda la culminació de les obres de la Seu, gràcies al propòsit i la inversió econòmica dels ducs Maria i el seu fill Joan, encara un xiquet. L’emprenedora duquessa, sobre la pedra col·legial, ha deixat el record inesborrable de la seua acció de govern, capacitat administradora i protectora de l’art.
Un poc més enllà, en l’edifici de l’antiga universitat, la inscripció ens informa que sant Francesc de Borja, IV duc de Gandia, III prepòsit general de la Companyia de Jesús, va erigir el col·legi i la universitat des dels seus fonaments en l’any del Senyor de 1546. La làpida és posterior a l’extinció de la universitat, quan l’edifici ja era propietat de la Corona, mentre l’emblema de la Companyia, en pedra de marbre, situat sobre la porta de l’església, havia sigut destruït a penes els jesuïtes havien estat expulsats dels regnes de Carles III, en l’any 1767. Un testimoni, entre tants, de la memòria i la seua «damnatio», és a dir, l’oblit públic i oficial.
El passeig encara pot continuar cap al convent de Sant Roc, fundació dels ducs Carles de Borja i Magdalena Centelles, per als franciscans de la reforma alcantarina. Una senzilla inscripció amb les armes ducals, sobre la porta del convent, recordava l’efemèride fundacional de 1591. L’església, gràcies al beat Andrés Hibernón, encara continua la seua funció religiosa, mentre el convent ha sofert moltes transformacions i destinacions.
El llatí, la llengua de l’Església i de la cultura, tenia la capacitat de donar caràcter de perennitat a qualsevol inscripció, però també de posseir una obscura força perquè el poble no l’entenia, com en l’impressionant final de Divinas palabras, de Valle-Inclán, quan el sagristà, per tal d’impedir que la dona siga apedregada, invocarà, com un conjur, les paraules de l’evangeli: «Qui sine peccato est vestrum, primus in illam lapidem mittat», és a dir, «aquell de vosaltres que estiga sense pecat, que siga el primer a tirar-li la pedra». I tots els acusadors se’n van anar.
L’arraconament de les llengües clàssiques en el sistema educatiu és cada dia més evident. Va produint-se el tall amb els fonaments de la cultura occidental, també amb la religió, que l’han configurada en tot el món com una cultura de caràcter personalista, racional i amb una ètica amb pretensió d’universalitat. Les veus que estan denunciant, des de fa anys, com s’està buidant l’educació d’humanisme i sentit crític, ha produït, per exemple, al·legats de gran lucidesa, com el titulat Gotes de saviesa, de l’oliver Vicent Riera Escrivà, o els escrits amerats de saviesa antiga i moderna d’Emilio Lledó. Potser, sense pretendre-ho, tots ells amb cert aire de plant en la més pura de les tradicions medievals, com una elegia definitiva.
Ara s’acostuma a deixar constància, diuen que per raons de modèstia institucional i austeritat pressupostària, d’una inauguració o d’un fet rellevant amb el recurs d’una funcional placa de metacrilat, tot un símbol del caràcter efímer de tantes obres i fets anomenats hiperbòlicament històrics. També, possiblement, amb la secreta intenció de facilitar la tasca de substitució de la inscripció a algun futur capitost d’una altra corda, encara que la corda, per ignorància, no saben el que realment significava en el seu origen, que no era altre que el conjunt de presos lligats per la mateixa corda i conduïts a complir la condemna. Les llengües, clàssiques o vulgars, sempre tenen els seus curiosos amagatalls, per a fruïció dels lectors.
