Poques coses més gratificants i productives que passejar la ciutat. Poder caminar-la sense les imposades presses laborals o les marcades rutines domèstiques ens pot oferir punts de vista sempre oberts de l’entorn, per bé que ens siga proper i conegut. Parlem de recòrrer la ciutat ociosament, per tant. «L’home ocupat mira sense vore, l’ociós veu sense mirar», va escriure el periodista Louis Huart en un dels seus treballs a propòsit de la figura del "flâneur", passejant solitari que a principis del segle XIX en els passatges de París es mesclava entre la multitud sense arribar a fondre’s en ella. La seua mirada privilegiada ens permet discernir, amb la distància, els canvis ocorreguts en les ciutats. Una manera de mirar que també pot aplicar-se al present i al futur del nostre món. Carrers i places se’ns ofereixen diferents quan deixem anar la mirada i la ment comença a veure més enllà dels elements quotidians que conformen el paisatge urbà funcional. La ciutat viscuda i interioritzada al llarg dels anys comença a manifestar-se’ns. 

En el pròleg al llibre "Mirar el passat" Néstor Novell reflexionava sobre la conveniència d’observar la ciutat amb «una mirada necessària als orígens, als espais que conformen la nostra vida social i els nostres referents personals», encara que això, advertia, «ens mostre en tota la seua cruesa la transformació urbana i paisatgística». Una passejada, un dia qualsevol, deixarà en evidència la manca de vestigis d’una Gandia que ha anat transformant-se veloçment i imperceptible davant dels nostres ulls, com en un joc de mans. Potser per això, en un intent de recuperar la memòria de la ciutat desapareguda, dedique gran part del meu temps a recollir fotos antigues de Gandia i també a la seua difusió mitjançant publicacions pròpies o d’altres. És una altra manera de passejar-la ociosament, productivament, d’oferir l’oportunitat de reflexionar sobre l’evolució i el progrés a partir d’elements gràfics que constaten la destrucció de gran part del patrimoni referencial gandià. Hi ha massa elements del nostre paisatge urbà dels quals només resten les postals.

De l’esplendor del segle XV, quan vam ser la pàtria de grans escriptors en un ducat regentat per Alfons el Vell, amb una cort àmplia i complexa, com la descriu l’historiador Jaume Castillo, i sobretot de la fecunda etapa borgiana, podem trobar significatives mostres arquitectòniques, rehabilitades i dignificades per part d’equips polítics i tècnics solvents, majoritàriament amb l’arribada de les institucions democràtiques. Però ben diferent és el panorama si ens acostem a temps més recents. Ningú podria dir, a la vista de les edificacions actuals, que Gandia i tota la comarca van ser una potència econòmica mundial en la confecció i exportació de cítrics durant més de 80 anys. Ni un sol magatzem dels més de 20 que van estar actius en els anys 60 del segle passat resta en peu. Empreses familiars, la majoria, disposaven d’edificis amb certa prestància que només podrem reviure gràcies a les fotografies o a la memòria oral. Els més majors encara podem recordar en plena activitat el de Porta, en el carrer Sant Rafael, i el de Mayans en l’avinguda Wilson abans de ser enderrocats i substituïts per edificis de vivendes o solars.

Sense arribar al consevacionisme historicista que Carles d’Anglaterra reivindicava a final dels anys 80 afirmant que «els arquitectes i promotors havien fet més mal a la ciutat de Londres que la Lutfwaffe», sí que podem constatar la impossibilitat que Gandia té per reviure arquitectònicament el destacat paper que la taronja, el sucre i la seda van significar per a la vida econòmica i social de la nostra ciutat en diferents moments de la nostra història. 

La transformació urbana, que en molts casos ha procurat avanços i millores en la qualitat de vida dels ciutadans, també ha resultat irresponsablement destructiva de molts edificis representatius de la memòria d’eminents moments històrics. En la nostra ociosa passejada ja no podrem ensopegar visualment amb cap trapig, cap fàbrica de la seda ni cap magatzem de taronges, i això ens fa més pobres col·lectivament.