El fet que els humans ens hem constituït en «reis del planeta» té indubtablement conseqüències. Algunes les entenc dins d’allò que podríem considerar racional: una certa prioritat en la supervivència de l’espècie. Però d’altres ratllen, si no entren directament, en l’absurd.

Això és el que fa pensar la reacció d’alguns veïns i del propi ajuntament de la Vall; com també el criteri de veïns del Raval gandià davant d’allò que consideren «brutícia» del riu. No sabia jo que la vegetació natural, canyes o arbres, eren brutícia. Sí consideraria brutícia plàstics, pots, neveres abandonades i altres deixalles humanes.

D’altra banda, a Tavernes, una platja urbanitzada infamement per interessos particulars, té una proporció important d’edificacions que es trobaven i es troben a prou menys de 100 metres del mar. I es queixen que el mar s’hi acosta i els amenaça. I reclamen als poders públics que s’enfronten al mar. Hi ha titulars tan cridaners com ara «Tavernes denuncia la pérdida de parte de la arena del reciente transvase». A qui es denuncia, al mar?

Anem a veure: les arenes són mòbils per definició i encara més quan conformen la costa, la frontera entre la terra i el mar. Qualsevol estudi elemental de geologia i d’història dóna fe de les variacions contínues en el nivell del mar i la conformació de la costa. No per casualitat, Tavernes, Xeraco, Gandia, Miramar o Oliva es troben situades a una distancia i alçada prudencial en relació al mar i les marjals. Torne a dir-ho: no és per casualitat.

Hauríem d’invertir el plantejament i els termes. No és que el mar i els rius ens ataquen amb traïdoria. És que la desmemòria, la gosadia i la imprudència dels humans no tenen límits.