E n la proximitat de la festa de santa Cecília, patrona dels músics, abellix escoltar l’Oda que li va dedicar Henry Purcell a finals del segle XVII. Una audició que és com assaborir, gràcies a la perfecta simbiosi de música i lletra, un d’aquells instants que obrin horitzons més enllà de les fronteres de l’esperit, com un regal no esperat ni merescut. L’elegància d’aquella forma musical sense cap exageració barroca, però amb la seua especial intensitat, ens evoca també la delicadíssima bellesa del marbre de Stefano Maderno que representa la martiritzada Cecília, en la basílica del seu nom del Trastevere romà, obra també del segle que va deixar tantes mostres d’un mateix designi estètic.
La relació de Cecília amb la música, segons la tradició, procedix del noble ambient familiar, de notable interés per la cultura i l’art musical. De fet, ja des de les representacions més antigues de la màrtir, sempre té al seu voltant algun instrument musical. Les llegendes medievals també van subratllar la predilecció musical de la santa. És possible, com en tants altres casos, que alguna agrupació o gremi de músics l’escollira com a patrona, de tal manera que ja s’ha fet habitual este patrocini.
A la nostra ciutat els músics, des de ben antic, han celebrat la festa de la seua patrona. Durant alguns anys ho van fer a l’església de l’Escola Pia. Les cròniques han deixat constància d’una celebració especialment solemne, la del 22 de novembre de 1918, on es va cantar la missa de Santa Cecília de Charles Gounod, estrenada a París en 1855, per a solistes, cor i orgue. Hi participaren un cor de xics i un de xiques, amb la intervenció de l’orgue, procedent del convent de Sant Jeroni, que va ser destruït en 1936. La imatge de la santa, guarnida amb moltes flors, va cridar especialment l’atenció. Encara, en 1931, hi ha constància de la celebració de la festa.
A la mateixa església encara perviu la memòria de santa Cecília per una pintura de Ricard Llorens Cifre (València, 1926 – 2005), realitzada en 1960. L’obra és una relectura d’altres pintures, sobretot del Barroc, però més estilitzada i senzilla en el vestit, asseguda en una poltrona entapissada, i disposada a tocar un orgue vertical. La quasi penombra de l’estança familiar envolta la figura de la santa i la deixa en un atmosfera quasi etèria, sense cap reforç de llum, de tal manera que el rostre pareix abstret en alguna alta contemplació.
La força expressiva de la música va més enllà de tot allò que la paraula ja no pot explicar, és a dir, el que canta l’ànima en el seu interior, tal com encertadament ho va descriure sant Agustí, quan diu que la lletra de la cançó arriba un moment, en entrar en una gran exultació, que deixa de ser pronunciada i només queda la «melodia sola, un so que ens fa entendre que el cor dóna a llum una cosa que és incapaç d’expressar». Altres, de manera semblant, han pensat que la música és «la llengua perduda», aquella llengua originària de la qual hem perdut el seu sentit i només en conservem la seua harmonia. Evidentment, siga quina siga l’explicació, el potent simbolisme de la música és el més universal perquè, a més de poder prescindir del recolzament lingüístic, sempre aproxima a una altra realitat, no sols afectiva i espiritual, sinó explícitament racional.
La música naix en una cultura concreta, per exemple la nostra occidental, de tal manera que no és possible entendre-la sense conéixer els seus referents estètics, històrics i religiosos. L’extensió de la informació sense l’elaboració d’un coneixement capaç d’interpretar la complexitat cultural del nostre món, ha estés, paradoxalment, un profund analfabetisme simbòlic i espiritual, de tal manera aproximar-se a l’esmentada Oda de Purcell en honor de santa Cecília pot ser un exercici sense cap sentit. D’altra banda, la música pot ser una porta d’accés a la cultura que ens ha fet tal com som a l’Occident i també un eficaç instrument de diàleg i comprensió de les altres cultures. La música, en definitiva, difon el nostre pensament, la religió i l’art, com la millor carta de presentació a la resta dels pobles de tot el món.
La festa dels músics és una excel·lent oportunitat per a agrair la seua dedicació pacient i disciplinada que ajuda a tants i tantes a experimentar l’alegria de viure, a descobrir i expressar pensaments i sentiments que només la música és capaç de suggerir, com l’amic que anima sempre a fer camí i mirar més enllà de les pedres que, per un instant, fan difícil avançar per les estretors de l’existència. I que no acabe mai la música!
