La meua ciutat, el meu món

LES FAÇANES DEL PODER I DEL SABER

El Palau Ducal de Gandia

El Palau Ducal de Gandia / Levante-EMV

Opinió / Enric Ferrer

E n les ciutats els edificis públics, habitualment concentrats en alguna plaça, possiblement per herència romana, tenen un especial significat no sols per als seus usuaris eventuals sinó per al conjunt dels vianants. Els edificis transmeten algun missatge generalment ocult, però d’una eficàcia psicològica i social més que evident, com la publicitat subterrània que convenç més que la paraula i la imatge. Molts edificis públics tenen unes façanes notòriament lletges, imposants o també d’una aparent neutralitat. Una lectura dels elements simbòlics que s’hi amaguen és sempre una revelació d’algun missatge que, conscientment o no, s’ha volgut propagar.  

A Gandia, d’estos edificis parlants, en tenim pocs exemples, però suficients per conéixer com funcionen els missatges no lingüístics, que també tenen la seua gramàtica, és a dir, les seues regles sobre el funcionament de l’estructura que fa possible la comunicació i la recepció del missatge. Un breu passeig pel centre històric de la ciutat ens ho farà ben aclaridor.

El Palau Ducal, la casa dels senyors, presenta un exterior com de defensa, protegit pel riu, amb una evident sobrietat militar. L’edifici, que va anar creixent en diferents moments, tot i el seu caràcter acumulatiu, s’articula al voltant dels patis, llocs de trànsit i d’accés a les diverses estances del palau. L’interior ja és tota una altra cosa, per exemple la Galeria Daurada de principis del XVIII, amb el seu esplendor reservat als senyors i als seus invitats. De la mateixa època, casos com el palau del marqués de Dosaigües, a València, pretenen exactament el contrari: exhibir un exterior que manifeste la riquesa i el prestigi nobiliari dels propietaris, amb una portalada, obra d’Ignasi Vergara, que amb el seu barroquisme extrem i la superficialitat del rococó, mostre molt més del que l’interior podria amagar.

L’edifici de l’antiga Universitat presenta un exterior auster que anuncia un espai de treball, estudi i disciplina, tot basat en un sentit transcendent que anima a anar més enllà de les aparences mundanes i a centrar-se en el cultiu personal. La mateixa església del segle XVII, pel seu exterior, no ajuda a imaginar el seu elegant i harmònic interior. Encara que l’edifici va ser molt transformat entre 1785 i 1788, extingida ja la universitat, la disposició general al voltant d’un pati central, s’hi conservà. A València, l’Estudi General o universitat, en el seu casalot del carrer de la Nau, va anar creixent amb l’adquisició d’algunes cases veïnes, sobretot al segle XVIII, i des del seu pati central o claustre van anar construint-se la capella, la biblioteca i el teatre. Sense cap concessió estètica a l’exterior, l’objectiu evident és la funcionalitat i el propòsit d’animar a l’estudi i al rigor acadèmic. 

El passeig imaginari pot acabar davant de l’edifici de l’Ajuntament. La seua façana del segle XVIII i d’estil neoclàssic, envia el seu missatge d’ordre i d’estabilitat, tan propi de l’absolutisme de l’Antic Règim. Construït entre 1778 i 1781, una gran inscripció recorda que el rei és qui disposa totalment de la sobirania, que s’estén a tots els municipis del regne. No hi caben perilloses novetats ni proclames de canvi, com ben prompte, a la veïna França, la revolució acabarà amb la monarquia, com va fer uns anys abans, als Estats Units, la independència que va renovar aquell mite de la república romana. En ambdós processos revolucionaris, a diferència del nostre cas, els models estètics grecoromans seran els portadors de les idees democràtiques. Curiosament, la lectura popular del nostre edifici municipal vindria per l’espai compartit, paret amb paret, amb humils tallers i botigues, envoltats de carrers medievals, com un anunci de la futura democratització del consistori. Este veïnat menestral i botiguer va desaparèixer en la reestructuració de l’actual edifici municipal, ara magnificat per la plaça, el jardí i el riu, amb l’exuberància vegetal del parc i l’aigua límpida, camí de la mar.

El passeig, amb certa dosi de reflexió, pot conduir a recordar l’evolució dels edificis contemplats. El palau, sense la presència del règim senyorial i transformat en santuari del sant duc, la universitat convertida en escola de menuts i de grans, l’ajuntament retornat a les mans dels ciutadans... Una vegada més, caminem entre la continuïtat i el canvi.

Els edificis públics actuals, per excés de funcionalitat, són freds. Acostumen a seguir el model de les sales d’espera dels aeroports o estacions, és a dir, a reforçar l’anonimat més estricte amb l’explícit missatge de provisionalitat, de breu presència, són, com ha dit algú, els «no-llocs», el més adequat espai per mostrar el caràcter efímer de les relacions humanes, pàl·lides, tènues, com l’omnipresent llum artificial, sempre encesa nit i dia, com si ens consideraren incapaços d’encertar el camí.