EL CARDENAL GASPAR DE BORJA

El dia 22 de maig de 1612 va arribar a València, per l’acostumat camí reial, el cardenal Gaspar de Borja. La primera estació la va fer al convent franciscà de Jesús, tan conegut al segle XIX per albergar el manicomi; a continuació passà pel monestir cistercenc de Sant Vicent de la Roqueta, que tindria una llarga història d’abandonament i també de recents intents de recuperació. Hi va començar la recepció oficial presidida pel virrei, els jurats municipals i, sobretot, pels seus germans Carles, VII duc de Gandia, i Baltasar, vicari general de la diòcesi valentina vacant per la mort de l’arquebisbe Joan de Ribera, i el seu tio Pere, baró d’Aiora. Després d’un passeig per la ciutat, va anar a dormir al Palau Reial, que seria enderrocat en 1810 i que ara és, en part, el jardí de Vivers. Al dia següent continuà el passeig per València i s’hostatjà al palau del ducs de Gandia, a la plaça de sant Llorenç, actual seu de les Corts Valencianes. Estes i altres notícies van ser recollides per mossén Pere Joan Porcar, autor d’un curiós dietari datat entre 1589 i 1628.

Gaspar de Borja, tercer fill del VI duc Francesc Tomàs, va ser encaminat a la carrera eclesiàstica, com en tants altres casos de les famílies de la noblesa. Estudià a la universitat de Alcalà, on va obtindre el doctorat en Teologia (1609). L’any 1611 el papa Pau V el va crear cardenal i s’integrà profundament en la vida de Roma. Ben prompte, en 1616, el rei Felip III el nomenà ambaixador davant la cort pontifícia. Començava així una carrera política i diplomàtica al servici de la monarquia hispànica, amb càrrecs tan importants com el de virrei de Nàpols, encara que per poc de temps, però amb una certa dedicació al problema fiscal i a l’ordre públic. En 1630 va ser designat bisbe d’Albano i, a l’any següent, tornava a ser ambaixador del rei a Roma. Començava així el moment de més relleu diplomàtic i de més interés en la seua carrera política.

La seua missió d’ambaixador el va enfrontar amb el papa Urbà VIII, que s’inclinava per França en el context de la Guerra dels 30 Anys i no afavoria als estats dels Àustries. En un context de gran complexitat política i militar, també amb el difícil tauler polític dels senyorius italians, va arribar a la seua fase final el procés inquisitorial a Galileo Galilei, el savi científic molt respectat pel papa. En realitat, en l’abril de 1633, s’hi arbitrà un procés extrajudicial, de tal manera que el jutge, sense cap presència oficial més, parlà privadament amb Galileo, el qual va fer una declaració autoinculpatòria, de tal manera que al mes de juny ja s’havia emés una especial sentència per la qual era condemnat a un confinament domiciliari en la seua vil·la propera a Florència, tot i que posteriorment va poder canviar de residència al seu gust, auxiliat per la seua filla, religiosa d’un proper convent. El cardenal Borja no va voler signar la sentència, possiblement perquè la considerava massa propícia als innovadors patrocinats per algun dels estats contraris als Habsburg. De fet, ben prompte, va ser apartat de Roma i nomenat governador de l’estat de Milà.

Mentre Gaspar de Borja deixava Itàlia i es feia càrrec de l’arquebisbat de Sevilla, Galileo Galilei continuava amb els seus estudis i reunia al seu voltant un grup de fidels deixebles, entre els quals hi havia alguns religiosos escolapis de Florència, autoritzats pel P. General Josep de Calassanç, un clar admirador del savi, que va reunir algunes de les seues obres en la biblioteca del col·legi de Roma. Quan Galileo va anar perdent la vista, un jove escolapi va ser una espècie de secretari seu, inclús pernoctant a sa casa. D’altra banda, l’Escola Pia, en diverses ocasions, havia demanat ajuda al cardenal Borja per a fer front als deutes de la seua popular escolar de Roma, com també aconseguir fundar un col·legi a Messina, al regne de Nàpols i Sicília. No hi ha cap constància d’haver respost a estes peticions.

Gaspar de Borja, a més d’arquebisbe de Sevilla, continuà amb una important dedicació a la monarquia amb els càrrecs de president dels consells d’Aragó i d’Itàlia, els organismes assessors del rei que, amb altres més, configuraven la màquina de govern d’aquell immens imperi. En 1645 va ser designat arquebisbe de Toledo, però hi morí ben prompte, a finals del mateix any, i va ser soterrat a la catedral.

El cardenal Gaspar de Borja és un els personatges més interessants de la família ducal de Gandia, fins i tot per ser un bon col·leccionista d’art. Ell i altres membres de la família encara esperen una adequada investigació i la publicació dels corresponents estudis de caràcter biogràfic i les seues relacions amb el context històric, tan significatives en el cas de Gaspar de Borja. Ben segur, el coneixement de la immensa família Borja encara continuarà donant sorpreses en el futur.