Escoltar

Un bon amic, Paco Mañó, a qui lliure setmanalment estos articles, em contesta via e-mail i, recordant-me els títols dels darrers escrits, «Llegir», «Escriure», em pregunta: «Ara... Escoltar»? Li prenc la paraula i li valore la intenció.

Escoltar. Posar atenció als avisos, als consells o als suggeriments.

Durant els anys de la primera educació vaig escoltar en casa tots els consells que em donaven els pares per a ser un bon xiquet: havia de seguir les normes essencials de la urbanitat, sobretot la del respecte als altres; havia de ser obedient; havia de dir sempre la veritat i, sempre, havia de donar gràcies a Déu per tot. 

Durant els anys d’escolarització, en un col·legi religiós, havia de saber escoltar la paraula de Déu, encara que, aleshores, la meua intel·ligència adolescent tenia dificultat per a assimilar el llenguatge emprat pels rectors per a poder-ho fer. A part de l’ensenyament de les disciplines escolars, del de les morals i de les religioses, vaig escoltar als professors parlar-nos del valor de la companyonia, de la recompensa de l’esforç i de l’obligació de la disciplina. En general no recorde malament el que vaig escoltar dir durant anys a aquells educadors de pantalons, falda o sotana, però els escoltaves respectuosament i, sobretot, per obligació, perquè un dels grans pecats de l’alumne, aleshores, era parlar en classe el contrari d’allò que era imprescindible: escoltar. Havies de callar i d’escoltar!

Estudiàvem de memòria. Jo ho feia així. Quan pujava a la tarima i em preguntaven la lliçó era capaç de repetir com un lloro pàgines senceres de llibres de ciències, història o geografia, però no recorde haver escoltat professors entusiasmats per la seua assignatura parlant-nos d’eixes matèries, tampoc en vaig escoltar cap que m’animara vers la literatura o la filosofia, i del que no em vaig assabentar res, probablement pel meu rebuig, fou de la física, de la química ni de les matemàtiques.

Però sí que recorde, nítidament, les paraules que li vaig escoltar dir al pare escolapi Duart el primer dia de classe de llatí quan, ell mateix, es va fer la pregunta que crec estava en el cap de tots els alumnes: «Per a què serveix el llatí?» I aleshores vaig escoltar una resposta, la qual va fer que acabara amb tots els dubtes que jo tenia sobre les assignatures que estudiaven i del seu valor en el futur. El pare Duart ens va dir que, encara que ens poguera parèixer d’escassa importància pel nostre futur, el llatí serviria per a desenvolupar nostra capacitat de comprensió i que podia ser com la corretja de transmissió de tots els coneixements que gradualment anàvem adquirint en el batxillerat.

Fou l’única frase d’impacte que recorde haver escoltat en el col·legi. No recorde, en general, haver-ne escoltat altres que m’impressionaren durant els set anys del batxillerat, excepte aquelles tantes paraules que li vaig escoltar dir al doctor don Juan Ramírez, en la seua classe de biologia del curs preuniversitari i que, sovint he repetit, contribuïren a dirigir-me cap a la Facultat de Medicina.

En la Facultat em vaig trobar amb professor savis. La meua orla de final de carrera està encapçalada pels noms més il·lustres de la medicina valenciana i guarde un record extraordinari de la major part d’ells. Però, aleshores, jo era conscient que, tret de la realitat de l’Anatomia del professor Barcia Goyanes i del pragmatisme de la Patologia General del Professor Miguel Carmena, cap altra assignatura tenia les bases igual de fonamentades, probablement la Patologia Mèdica del professor Garcia Conde i la Patologia Quirúrgica del professor Carlos Carbonell, un poc més, però, en general, hi havia molt de desconeixement en el perquè de tantes malalties i molta penúria de mitjans de diagnòstic, limitats a la radiologia, però ens ensenyaven a emprar les mans per a explorar i les orelles per a «auscultar» cors i pulmons i, sobretot, escoltar el que et contava el pacient. Escoltar amb paciència. Fer les preguntes adients, perquè a l’escoltar les respostes del pacient pogueres orientar-te cap on estaven les fronteres del diagnòstic. Escoltar els pacients, pacientment.

Durant els estius d’aquells primers anys de carrera acompanyant al metge gandià don José Rubio vaig aprendre el que no t’ensenyaven en la Facultat: el poder de la paraula i com, amb ella, clara, directa, afectuosa, en escoltar-la, els pacients adquirien el do més apreciat que naix de la relació metge-pacient: la confiança. Durant prop de 43 anys de professió m’ha tocat parlar molt, però abans he escoltat molt el que em contaven les malaltes. He escoltat dones que venien amb tot tipus de preocupacions, del cos i de l’ànima, i he emprat molt la paraula per aportat tranquil·litat, quan podia, o per a informar d’inquietants realitats, però en el despatx he tingut el privilegi d’escoltar, sovint, paraules en boca de les dones donant-me una lliçó de vida, paraules d’esperança en el futur, de conformitat davant de la impotència mèdica, he escoltat paraules d’ànim que m’han enriquit l’esperit.

Fora del territori de la bata blanca o del quiròfan, he viscut immers en el mateix món que tots vostés. Els que tenim ja una edat hem escoltat tot tipus de missatges i paraules, dites de faristols o micròfons. Els parlants ens transmeten idees i opinions, quasi mai pròpies, sovint dirigides des de «la veu del seu amo». Els mitjans de comunicació, fins ara autèntiques catedrals de la notícia, han sigut clarament identificats amb posicionaments interessats de tarannà polític, social o religiós, els quals podies esbrinar en veure la manera de contar la mateixa notícia. Durant anys vaig ser un fidel seguidor d’Iñaki Gabilondo, el meu radiodespertador es posava en marxa, tots els matins, quan ell començava i jo em considerava veritablement assabentat de les notícies abans d’anar-me’n, prompte, al treball. Quan ell va deixar la primera fila d’aquella ràdio, durant una llarguíssima temporada vaig tindre l’interés i la curiositat de comprovar com en diferents emissores escoltaves de manera tan distinta el relat de la mateixa notícia. Hui, ja fa temps, he predeterminat el dial del despertador en la mateixa emissora, tot i que en ocasions en decep prou el que diuen, però és a la que més m’agrada parar l’orella i, a més a més, és en la que escolte l’estimat amic, Miguel Pérez contar-me les coses de casa. 

El telèfon substituí el cara a cara, però mantenia l’escoltar la veu. El WhatsApp ha substituït el telèfon, tot i que darrerament es poden escoltar talls de veu. Els meus fills em lliuren els WhatsApp amb la seguretat que jo els rep o llegiré, però encara no m’hi he acostumat. Res substituirà l’escoltar la paraula.  

Políticament, tampoc no són temps d’escoltar els altres. El Parlament, el temple de la paraula oral, el lloc on caldria escoltar el que diuen els altres s’ha convertit en la tribuna de l’insult i de la desqualificació de les persones i de les idees. Amés a més, sembla que la mentida s’ha institucionalitzat en la política i no té cap repercussió en el mentidor, i per a empastrar-ho més els mitjans de comunicació són territori de les fake news, que impregnen consciències i desbaraten decisions. M’acomiade amb un d’eixos missatges amables que també pul·lulen per les xarxes i que ha rebut la meua dona Amparo: «Parlar és una necessitat, escoltar és un art».

Dedicat a Paco Mañó.